Caravan. Caravan
[S.l]: Decca, p. 2002 / Ed. orig. 1968
Quan el jove australià Daevid Allen va arribar a principis dels anys 60 a l’àrea de Canterbury (Regne Unit), ningú s’imaginava el que això significaria. Allen, amb la seva col·lecció de discos de jazz i la seva experiència bohèmia a París va revolucionar els joves de la població, encenent una espurna que va donar origen a tota una escena musical de la qual sorgirien els protagonistes d’aquest post, Caravan.
Però remuntem-nos al principi de la història. Allen era un apassionat del free jazz fortament influït per la generació Beat. Després d’un temps fructífer a França, a on va conèixer al músic minimalista Terry Riley i a l’escriptor William S. Burroughs, va viatjar a Anglaterra i va llogar una habitació a Lydden, molt a prop de Canterbury. Allà es va fer molt amic del fill del seu llogater, un jove de 16 anys que es deia Robert Wyatt. Tots dos, juntament amb un amic d’escola de Wyatt, Hugh Hopper, van formar el Daevid Allen Trio l’any 1963. Van tocar a diversos clubs fins que Daevid Allen va haver de tornar a França un cop caducat el seu visat al Regne Unit.
En aquell moment Wyatt va decidir reformar el trio, a on ell tocava la bateria. A més de Hugh Hopper, es va incorporar el germà d’aquest, Brian, i altres amics com Kevin Ayers, el jove guitarrista Richard Sinclair i, més tard, Richard Coughlan. Agafant el nom de The Wilde Flowers, van tocar entre el 1964 i el 1967, tot i que no van arribar a editar cap disc.
Però aquesta formació va ser el germen de dues bandes molt importants. D’una banda, Robert Wyatt es va tornar a reunir amb Daevid Allen i acompanyats de Kevin Ayers i Mike Ratledge van fundar Soft Machine (nom que prové de la novel·la de Burroughs de 1961, La máquina blanda).
Per la seva part, Richard Sinclair i Richard Coughlan, juntament amb Pye Hastings i Dave Sinclair (cosí de Richard), van formar Caravan. Això seria l’origen de l’anomenada escena Canterbury, que fa referència a un moviment de músics sorgits al voltant d’aquesta ciutat entre els anys 60 i principis dels 70, i que agrupa a diverses formacions com -a banda de les citades, Soft Machine i Caravan- Camel, Gong, Hatfield and the North o National Health. Salvant les distàncies, tenen en comú la seva manera d’entendre la música: hi ha una rotació important de músics entre una banda i una altra i el seu so barreja rock i jazz, amb tocs psicodèlics.
Tot i haver nascut a l’ombra de Soft Machine, que ràpidament va acaparar interès als clubs i la premsa musical de Londres, els Caravan van atreure l’atenció de la discogràfica Verve, a través de la seva divisió anglesa, convertint-se en la primera banda anglesa en signar amb una discogràfica nord-americana. És significatiu que es tractés d’un segell especialitzat originalment en música jazz, però que a principis dels anys 60 volia ampliar el seu ventall al folk i el rock (a finals d’aquella dècada acabaria produint a bandes com The Velvet Underground, Frank Zappa o The Mothers of Invention).
El 1968 veia la llum el seu debut, Caravan. El disc és una hibridació de jazz i rock psicodèlic, amb influències del folk tradicional anglès, que sorprèn per la seva creativitat i un so precursor del rock progressiu.
El tema Place of my own, que va ser el primer senzill publicat, obre el disc amb contundència, advertint-nos de la subtil complexitat del so que escoltarem més endavant:
Altres cançons destaquen per la seva creativitat melòdica com Ride, amb una suau percussió inicial i una tornada instrumental, o pels interludis jazzístics com Love song with flute:
Caravan és també un debut arriscat i així ho demostren temes més experimentals com Where but for Caravan would I?, cançó de gairebé 10 minuts que tanca el disc i que compta amb la col·laboració de Brian Hopper (amb qui havien coincidit als Wilde Flowers), o la melodia de tocs surrealistes Cecil Rons:
Verve, però, abandonaria la seva incursió en terreny britànic deixant al grup literalment sense disc i això, sumat al fracàs de vendes fins a aquell moment, va col·locar els Caravan en una situació molt difícil (es comenta que fins i tot van haver de viure en tendes de campanya). Afortunadament el seu mànager Terry King va reconduir aquest caos, aconseguint un nou contracte amb Decca. Així, el 1970 editaven el seu segon àlbum, If I Could Do It All Over Again, I’d Do It All Over You i un any després In the Land of Grey and Pink. Potser el seu àlbum més popular, i molt més accessible que el seu debut, destaca pel seu sentit melòdic i la seva barreja de rock, folk, jazz i música clàssica, amb referències al món de Tolkien. Inclou una suite de 23 minuts, Nine feet underground, o el magnífic tema que dóna nom al disc.
Dave Sinclair va abandonar el grup i va ser reemplaçat pel teclista Stephen Miller, amb el que van editar el següent treball, Waterloo Lily (1972) en una línia més jazzística i escassa repercussió. Després d’aquest àlbum hi va haver la primera dissolució oficial de la banda, tot i que Hastings i Coughlan reclutarien nous músics per continuar tocant en directe. El 1973, amb la tornada de Dave Sinclair al grup, publicarien un nou àlbum bastant notable, For Girls Who Grow Plump in the Night.
A partir d’aquí la trajectòria de la banda ja és força irregular, amb un llarg període d’inactivitat als 80, un últim disc publicat el 2003 i la mort de Richard Coughlan el passat 1 de desembre de 2013. Amb el temps, però, Caravan ha gaudit de la consideració de banda de culte i el respecte de la premsa especialitzada.
http://www.youtube.com/watch?v=kDdFNOo-VqE
