Bachmann, Ingeborg. Últimos poemas
Madrid: Hiperión, 1999.
Ingeborg Bachmann (Klagenfurt, 1926 – Roma, 1973) és considerada una de les veus literàries germàniques més importants del segle XX.
De caràcter tímid i misteriós -evitava les aparicions públiques sempre que podia-, li va arribar el reconeixement poètic amb la seva primera obra, El tiempo postergado (1953), fet que l’apropà al cercle literari Gruppe 47, on hi havia entre d’altres literats Paul Celan, Ilse Aichinger, Heinrich Böll i Günter Grass, que pretenia canviar el vocabulari i la sensibilitat literàries posteriors a la Segona Guerra Mundial.
Amb una relativa breu obra poètica completada amb un segon poemari Invocación a la Osa Mayor (1956), aquests últims poemes, escrits durant una dècada, van aparèixer a la seva Obras Completas (1978) i estan dividits en dues parts: Poemas 1957-1961, conjunt de dotze poemes on predomina cada vegada més un sentiment tràgic de l’amor, amb un jo com a subjecte poètic que oscil·la entre el gènere masculí i femení. Cal destacar el poema “Amor: Continente oscuro” i el darrer “Vosotras, palabras”, poema molt conegut que mostra d’una manera clara i directe l’escepticisme de l’autora envers el llenguatge, i que comença amb aquesta evocació exaltada:
¡Vosotras, palabras, levantáos, seguidme!
y aunque ya estemos lejos,
demasiado lejos, nos alejaremos una vez
más, hacia ningún final.
A la segona part, Poemas 1964-1967, els sis poemes que la formen segueixen l’estela del poema “Vosotras, palabras” d’exigir compromís al vocabulari utilitzat, defugint així d’una poesia plàcida amb la realitat social de l’època. Els poemes “En verdad” i “Nada de Delikatessen” són dos magnífics exemples.
De la poesia d’Ingeborg Bachmann cal subratllar la seva valentia per no resignar-se al conformisme i a la foscor de la societat post bèl·lica en que hi va viure, però alhora també la nostàlgia i el caràcter reflexiu en relació a l’amor i a la deriva materialista i destructiva que intueix en la societat.
A banda de la poesia, l’Ingeborg Bachmann també va cultivar amb èxit altres gèneres com la novel·la i els relats. Com a reconeixement a la seva persona i obra es va crear el prestigiós premi literari que porta el seu nom, Premi Ingeborg Bachmann, que es concedeix anualment a la seva localitat natal, Klagenfurt.
Isidore, saps si això encara és a la venda o ja està més que descatalogat i haurem de trobar-ho només a les Biblioteques? De fet, seria una sort aquesta segona opció perquè així segur que podem passar abans pel consell d’un bibliotecari que ens il·lumini un camí, que -així d’entrada- veig més aviat obscur…
Montse, el llibre encara està a la venda i també està en el fons de poesia de vuit biblioteques de Barcelona (hi ha l’enllaç al catàleg col·lectiu al mateix post). És veritat que la poesia de l’Ingeborg és una mica fosca, però és així com veia ella la societat en que va viure.
Un dels meus poemes favorits d’Ingeborg Bachmann es diu “El cortejo”
(no sé alemany, així que poso la traducció al castellà)
Los cortejo a todos
y a nadie me gano,
al cobrador del tranvía
que cierra la puerta ante
mí, al cartero
que llama demasiado
fuerte, a todos los cortejo,
necesito una legión de personas
para poder amarlas,
es peligroso amar
a las personas,
importunar
un crimen.
Poesia fosca per a una persona hipersensible que va tenir un trist final.
Salute!