Recordes la teva primera lectura? Quina va ser, i per què creus que et va marcar?

Des de petita he llegit molt, era “el meu món” (com es diria típicament). Va ser la resposta que vaig trobar a la timidesa, a les ganes de confabular i com a mitjà de protecció envers la violència que la televisió, els diaris o els carrers —de forma més tímida—, mostraven. Els pares em compraven els llibres de Vaixell de Vapor, però sobretot vaig començar a les biblioteques (la del col·legi i, més endavant, la pública). El meu avi bohemi va regalar les obres completes de Federico García Lorca al meu pare —un d’aquells llibres enquadernats amb pell i paper delicat—, que encara tinc. Lorca va ser la clau. La meva mare diu que vaig començar a llegir-lo als 7 anys, jo crec que als 9, perquè quan tenia 10 anys vaig començar a escriure poemes copiant-lo. Vaig agafar el costum de memoritzar els seus poemes, encara me’ls sé. Allà hi vaig trobar un món fascinant, també vaig entendre el sentit de les metàfores i la qüestió tràgica, que tota criatura porta molt endins. Jo soc de la generació de La història interminable, és clar, que ens va fascinar sobretot per la qüestió metaliterària.

L’has tornat a llegir? Què hi has trobat, una vegada passat el temps?

Lorca vaig haver de reaprendre’l a l’institut, ja que com que n’havia fet la lectura a una edat en què no podia entendre-ho tot, vaig haver d’oblidar-lo per recuperar-lo i adaptar-me a les avaluacions i interpretacions de classe. De totes maneres, a l’institut tendia a donar respostes lliures, sobretot a les classes de literatura, a filosofia i a història de l’art. Aquella època llegia moltíssim. A història de l’art m’inventava bona part de les respostes i mai em van portar la contrària, diria que l’argumentació era sòlida en els plantejaments, però suposo que també devia ser errònia en els fonaments històrics.

Es llegia a casa teva?  Quin llibre hi havia llavors a la biblioteca familiar, i ara no podria faltar a la teva llibreria particular?

A casa no hi havia gaires llibres, hi havia un parell d’enciclopèdies (que també repassava) i els thrillers que llegia el meu pare; els meus pares es passaven el dia treballant al bar. M’agradava molt llegir els diccionaris i les enciclopèdies. De fet, a partir de la meva fal·lera per Lorca, quan era menuda, em vaig fer el meu propi diccionari de paraules que no coneixia. Les primeres eren: azuzena, azabache, almario —per allò de “mi almario està musgoso y he perdido la llave”— (ho dic de memòria, hauria de repescar-lo de casa dels pares). El meu pare també tenia algun llibre de l’Agatha Christie, de la col·lecció vermella, catalana, de Llar del Llibre. Quan tenia 9 o 10 anys m’hi vaig enganxar. Vaig acabar tenint-los tots. M’encantava com descrivia les ambientacions. Fa poc vaig recuperar aquest record parlant amb la Nora Catelli d’aquest fet. A ella també l’havia fascinat. El meu pare també tenia tots els còmics d’Ibáñez, és clar. També vaig pujar amb aquest humor.

Un llibre que t’hagi regalat algú que t’importa especialment…

És curiós, els meus nòvios, família i persones molt properes no m’han regalat gaires llibres, segurament perquè soc tan específica que prefereixo servir-me sola. M’agrada massa comprar-los jo. És veritat que una vegada, un noi amb qui vaig sortir uns mesos a la universitat em va regalar les obres completes de Cioran de Gallimard. Ell no m’importava gaire i jo no crec que li importés gaire tampoc, però aquelles obres em van marcar, sí. Fa pocs anys, vaig anar a xerrar a Mallorca i vam quedar amb en Sebastià Alzamora, i em va regalar les obres completes d’Andreu Vidal, que jo ja havia llegit d’un amic, però que no tenia i estan descatalogades. Em va fer una il·lusió immensa, perquè segurament és un dels poetes que més m’ha afectat. Ara tinc uns quants amics o amigues escriptores i filòsofs que em regalen els seus llibres i això em fa feliç; també algunes editorials. L’any passat va morir un amic meu de càncer i, repassant la biblioteca, aquella mateixa setmana, abans d’anar a la vetlla i a l’enterrament, vaig agafar l’exemplar que tinc d’El castell dels destins encreuats, d’Italo Calvino —no sé per què—, i me l’havia regalat ell, hi havia una dedicatòria, no ho recordava. Els meus amics Marta i Fèlix també m’han anat regalant llibres (un dels últims, El dimoni dels nombres, d’en Hans Magnus Enzensberger, perquè el llegeixi amb el meu fill), i en Ma…, però crec que prefereixen que jo esculli; a més a més, els seus llibres estan molt barrejats amb la vida.

L’últim llibre que tu has regalat. I per què?

Vaig regalar als meus amics Fèlix i Marta La importancia del demonio y otras cosas sin importancia, de Bergamín i El sentido de consentir, de Clara Serra; el primer perquè lliga amb la sensibilitat d’en Fèlix i el segon perquè amb la Marta, des que vam fer el projecte “La dimensió poc coneguda: pioneres del cinema” (2013-2015), sempre estem discutint sobre lectures feministes.

Quin llibre tens a la tauleta de nit?

Em fa vergonya dir-vos-ho, perquè en tinc 24 o 25. Els de la tauleta s’acumulen. Ara em venia de gust tornar a El príncep, de Maquiavel, i a L’elogi de la follia, d’Erasme de Rotterdam (que desacomplexats eren quan s’hi jugaven, fins i tot, la vida). Però també tinc dues monografies sobre el mirall, un llibre de la Lauren Elkin, Art monsters, les Dones de foc, de la Dolors Marín (un regal d’ella), l’últim de la Renata Salecl (també me’l va regalar a Xile, on vam xerrar juntes), la Nora Catelli i les seves biblioteques (l’hauríeu de convidar!), el de la Sontag sobre les dones d’Arcàdia, Aceleración, d’Edmund Berger, un Foucault i un Quignard de relectura, John Gray, l’últim de l’Adriana Cavavero, El procés, de Kafka, de Club Editor, La histeria del arte i una raresa de filosofia sobre la irrealitat del temps i de l’espai que vaig comprar a Bèlgica. Però en realitat, el que m’estic llegint, és el de la Dolors Miquel El pit adormit, que m’està agradant molt. La resta són promeses, em tranquil·litza que estiguin allà. Llegeixo menys del que voldria, visc de renta intel·lectual de quan tenia temps per llegir fa anys. Ara llegeixo de forma interessada en relació amb la universitat i els meus propis assajos. També em dedico a cuidar el meu fill, participar en les activitats de l’AFA, treballar molt, cultivar projectes no monetitzats i, quan puc, estic a l’hort i em dedico al diletantisme, però menys del que voldria.

Quin llibre tens a la taula de treball?

Tot de llibres vinculats a la tecnologia: El tiempo del fin, de Günther Anders, Medios calientes, de la Hito Steyerl, Teoría de la dependència digital, de Cecilia Rikap, Tecnofeixisme, de la Donatella Di Cesare, The Stack, de Benjamin Bratton, Living Surfaces, de Jussi Parikka i Abelardo-Gil Fournier…

Tres llibres que hagis llegit durant el procés de creació d’un projecte, i que expliqui allò que fas…

Els llibres de Boris Groys (La lògica de la col·lecció, Volverse público i Devenir obra de arte) m’han servit molt en el procés que va començar aquest gener d’assessorament del projecte d’ampliació del MNAC que fem amb l’Albert Mercadé i la Maria Garganté.

Una escriptora o escriptor que no té res a veure amb allò que fas, o que no coincideix amb com tu veus el món, i que, tot i així, no has pogut deixar de llegir.

No sé si hi ha cap autor que, no coincidint amb com veig el món, no pugui deixar de llegir-lo. De fet, molts autors o autores que llegeixo i amb qui coincideixo, no hi estic d’acord sempre, m’hi discuteixo molt —i molt positivament—, poso notes als marges dels llibres, fins i tot als llibres dels meus amics filòsofs. De vegades m’agradaria que aquells marges agafessin cos i poguéssim discutir en directe, però costa tant trobar-se! Crec que és molt sa fer això. Crec que els autors i autores que m’interessen més són els que m’ofereixen una visió del món que no encaixa del tot amb la meva, però que són capaços de presentar-me mirades tan riques i singulars sobre un tema que hi caic rendida —però amb l’alerta posada—, a banda que són escriptors excel·lents i grans persones. Em passa amb en Josep Maria Esquirol i amb la primera Remedios Zafra, quan explorava les utopies digitals, i amb els meus amics Raül Garrigasait i Laurent de Sutter, per exemple. Sovint, són els que més m’influencien i que més agraeixo, quan no coincideixen exactament amb el que tinc al cap i em conviden a deixar la meva posició —fins i tot per no tornar-hi mai més—. Aquestes dislocacions són molt necessàries perquè les idees que ens fem sobre les coses i els fets no són immutables. El diàleg amb totes aquestes pensadores i pensadors m’és molt necessari.

Un autor o autora per pensar “allò que escapa”.

Suposo que n’hi ha…, sí: Clarice Lispector, Perejaume, Simone Weil, Benjamin Blanchot, la prosa de Beckett, i moltíssims poetes, des de Celan fins a Andreu Vidal. Quant a filòsofs, potser Pensar el gris i alguns textos de fa anys de Peter Sloterdijk i Groys, que és un mag de l’estructura argumentativa. Molts pensadors i pensadores actuals són més divulgadors que pensadors, treballen sobre temes actuals, es documenten amb material dels últims cinc anys i alerten o fan propostes. Els sociòlegs —que s’han autodenominat així—, sempre m’han interessat més que alguns dels grans filòsofs: Simmel, De Certeau, Canetti o Harmut Rosa. Autors que van del detall al cosmos, del modus vivendi al modus existendi, de l’objecte a l’ànima. Jo miro de trobar un punt mig entre la sociologia del present (el que de vegades s’anomenen les “urgències”) i els dilemes que travessen la història; entre la fenomenologia i l’arqueologia. L’últim llibre, per exemple, La servitud dels protocols, sembla que versi sobre la burocràcia, però és un intent de respondre a la pregunta sobre què passa quan automatitzem totes les nostres relacions, de la mateixa manera que L’ull i la navalla es preguntava què significa viure a la distància que imposa la interfície. Mesclo dades actuals amb referents històrics i una descripció acurada dels mitjans tècnics amb els quals ens relacionem en una espècie d’arqueologia mediàtica. Cada vegada em llanço més al pensament especulatiu abandonant la seguretat de les referències. Encara he d’agafar més confiança en això, és un aprenentatge que no acaba, i està bé que sigui així. Les referències són importants en tant que estableixen genealogies en un moment d’entropia informativa i de desorientació vital important. A finals de maig traurem un llibre amb la Núria Gòmez Gabriel que està escrit d’una forma més lliure, més lleugera, i que no deixa de fer genealogia des d’un pensament feminista que mescla denúncia, memòria i exploració poètica.