Recordes la teva primera lectura? Quina va ser i per què creus que et va marcar?

Probablement va ser un Tintín, qualsevol de Jules Verne o La isla del tesoro. No obstant això, sempre m’agrada pensar en El hobbit com la lectura que em va obrir les portes de la fantasia. A més, el vaig llegir en un moment molt dur en el terreny personal i amb el temps vaig comprendre fins a quin punt em va ajudar a desconnectar a estones de la meva realitat.

L’has tornat a llegir? Què li has trobat, un cop passat el temps?

El vaig tornar a llegir diverses vegades, és clar. L’última va ser fa més o menys un any amb la meva filla Llucia, abans d’anar a dormir. Veure les seves reaccions davant tots aquests llocs i éssers fantàstics ha estat com posar-me en la pell de l’autor, que com ja sabreu, ho va escriure precisament com a conte per als seus fills.

Es llegia a casa teva? Quin llibre hi havia llavors a la biblioteca familiar, i ara no podria faltar a la teva llibreria particular?

Vaig créixer a casa dels meus avis, i encara que ells o els meus oncles no llegien gaire, la meva mare tenia una petita biblioteca. Li encantaven les històries sobre l’antic Egipte o els thrillers mèdics. No puc dir que rescatés cap llibre d’aquestes col·leccions, però ella es va encarregar de construir la meva pròpia biblioteca des de molt petit. Tenia des de 20.000 leguas de viaje submarino fins a muntanyes de Mortadelos. Com veieu, no soc d’aquests nens que van créixer llegint Dostoievski.

Un llibre que t’hagi regalat algú que t’importa especialment…

Fa un bon grapat d’anys, un col·lega professor de literatura a secundària em va regalar la trilogia de Tu rostro mañana, de Javier Marías. Suposo que no cal dir res més.

L’últim llibre que tu has regalat. I per què?

Crec que van ser els llibres de la saga Blackwater a la meva dona. Sabia de l’exitàs que havien tingut a Blackie Books i a ella li encanten aquest tipus d’històries. D’altra banda, com que gran part del meu entorn no és especialment lector, m’agrada regalar autors que et fan passar una bona estona i alhora tenen una qualitat indiscutible. Antonio Orejudo, per exemple.

Quin llibre tens a la tauleta de nit?

En tinc una petita pila: Mundo hormiga, de Charlie Kaufman, Los hermanos Coen, d’Ian Nathan, La familia real, de William T. Vollmann, Rusty Brown, de Chris Ware i El gourmet solitario, de Jiro Taniguchi i Masayuki Kusumi.

Quin llibre tens a la tauleta de feina?

Mai he tingut tauleta de treball, em toca fer-ho tot a la taula del saló. Això implica deixar-ho tot ben polidet a l’hora de dinar o sopar, però de tant en tant se’n queda algun per allà. Per exemple, he ressenyat recentment La chica muerta favorita de todos, de Beatriz García Guirado, escriuré un petit article sobre Hay un monstruo en el lago, de Laura Fernández, i porto unes cinquanta pàgines de ¡Mártir!, de Kaveh Akbar.

Tres llibres que hagis llegit, durant el procés de creació d’un projecte, i que expliquin el que fas…

Crec que al costat de la definició d’eclèctic al diccionari hi hauria d’aparèixer la meva foto. Si parlem de bogeria, no puc deixar de recomanar Historia de la locura en la época clásica, de Michel Foucault. Si parlem de la novel·la que he escrit recentment, podríem posar tant Niebla, de Miguel de Unamuno com Seis personajes en busca de autor, de Luigi Pirandello, com ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?, de Philip K. Dick. Si parlem de la meva recerca en estudis literaris cognitius, diria algun clàssic de la disciplina com Affective Narratology, de Patrick Colm Hogan i, per descomptat, qualsevol novel·la de Coetzee, especialment Foe o Hombre lento. Si parlem del meu treball en neurociència i intel·ligència artificial, ens n’anem a totxos tècnics com EEG Signal Processing and Machine Learning, de Sanei i Chambers.

Una escriptora o escriptor que no té res a veure amb el que fas o que no coincideix amb com tu veus el món i que, no obstant això, no has pogut deixar de llegir.

Siri Hustvedt, però amb matisos. En assaig estic molt alineat amb les seves idees, sobretot quan entra en l’àmbit de la neurociència o la ment, en general. No obstant això, les seves novel·les, que m’encanten i devoro, no poden estar més allunyades de la meva visió del món. Vinc de barri obrer, d’una casa molt humil, i totes aquestes històries protagonitzades per classe mitjana/alta no em poden quedar més lluny. Però no tot serà Juan Marsé o Charles Dickens.

Un autor o autora per “pensar a les palpentes”.

Samuel Beckett, sens dubte. La seva trilogia de Molloy, Malone muere i El innombrable em sembla el paradigma del que entenc per pensar a les palpentes i escriure’l d’una manera insuperable.