Recordes la teva primera lectura? Quina va ser, i per què creus que et va marcar?

Sí, recordo molt nítidament tres moments de lectura iniciàtica: la primera quan la meva mare em llegia els contes de Cor, d’Edmondo de Amicis, ho recordo com un ritual completament afectiu i de contrastos en el qual el drama del llibre trobava consol en la meva realitat feliç de llar i mare. La segona, la meva primera lectura seriosa, solitària, dels poemes de César Vallejo. Estava a primària; alguns me’ls vaig aprendre de memòria per dir-los a l’escola. M’agradava que el poema tingués el poder d’invocar la justícia i la solidaritat dins meu, que m’apel·lés, sentir aquest amor per la humanitat. I no comprendre-ho tot, però intuir-ho. I la tercera, amb 12 anys: estic al sofà de casa meva sola i per les persianes semiobertes entra la llum de la tarda quan cau, i estic desitjant que García Márquez m’expliqui alguna cosa més que em posi calenta, sense poder parar de llegir totes aquelles paraules que semblaven parlar-me del futur.

L’has tornat a llegir? Què hi has trobat, una vegada passat el temps?

Encara llegeixo Vallejo tothora; gairebé sempre té moltes coses a dir-me sobre el que em fa mal avui del món, dels grans i terribles temes humans.

Es llegia a casa teva?  Quin llibre hi havia llavors a la biblioteca familiar, i ara no podria faltar a la teva llibreria particular?

Sí, durant la meva infància els meus pares van anar acumulant llibres i tenien una biblioteca, que era una biblioteca militant, és a dir, amb les temàtiques de les revolucions i les lluites camperoles, progressistes, justicieres, contra les dictadures i antiimperialistes en què tant creien, però alhora tenien llibres clàssics de “literatura universal”: per exemple, tots els volums d’A la recerca del temps perdut. Entenc que era perquè sabien apreciar la gran literatura. És a dir que, encara que ells políticament fossin d’Arguedas i tinguessin tots els seus llibres, els de Vargas Llosa no hi podien faltar. Ara jo tinc aquests mateixos llibres de Trotsky i Lenin, de Scorza i Mariátegui; de fet, me’ls vaig portar a Espanya i estan a la meva biblioteca.

Un llibre que t’hagi regalat algú que t’importa especialment…

Les Cartes d’aniversari, de Ted Hughes, un poemari impressionant, la millor poesia possible, pel meu gust, que li va escriure el handsome, genial, infidel i després torturat Ted a Sylvia Plath, molts anys després del seu suïcidi. Me’l va regalar, of course, Jaime, el meu company, que és poeta i vol evitar a tota costa que fiqui el cap al forn o algun equivalent.

L’últim llibre que tu has regalat. I per què?

Nuevas cartas portuguesas, de tres referents de la literatura i el feminisme portuguès, Barrena, Horta i Velho da Costa. L’hi vaig regalar a una amiga editora perquè em va semblar un regal ideal d’aniversari per a algú que porta una dècada publicant llibres de dones i feministes.

Quin llibre tens a la tauleta de nit?

La frontera encantada, de Giuseppe Caputo.

Quin llibre tens a la taula de treball?

La esquina es mi corazón, de Pedro Lemebel; n’estic preparant un pròleg. I el manuscrit de Todo aquello que ya estaba, la novel·la de Lucrecia Masson, la meva propera autora a Yegua de Troya.

Tres llibres que hagis llegit durant el procés de creació d’un projecte, i que expliqui allò que fas…

La tumba del relámpago, de Manuel Scorza; Siete ensayos de interpretación de la realidad peruana, de José Carlos Mariátegui, y Revolución en los Andes, de Víctor Polay Campos. Amb aquests tres llibres vaig escriure la meva darrera novel·la, Atusparia.

Una escriptora o escriptor que no té res a veure amb allò que fas, o que no coincideix amb com tu veus el món, i que, tot i així, no has pogut deixar de llegir.

Més que no coincidir en la forma de veure el món és que em cau malament. També en podríem dir plaer culpable: Emmanuel Carrère.

Un autor o autora per pensar “allò que escapa”.

Daniela Catrileo.