Recordes la teva primera lectura? Quina va ser i per què creus que et va marcar?

La meva primera lectura va ser un llibre infantil sobre la paràbola de la formiga i la cigala que vaig llegir moltíssimes vegades i durant anys perquè era un dels pocs llibres que hi havia a casa. Però el primer llibre del qual tinc constància que em va marcar va ser un sobre llegendes populars i mitològiques de la meva comarca: eren històries sobre gnoms, fades, esperits, arbres que es comunicaven entre si…  Se suposava que estava escrit per a adults, jo devia tenir set anys, i descobrir que els adults també podien interpretar el món des d’aquesta barreja de fantasia i realisme màgic, d’alguna manera, va validar la meva passió per imaginar altres mons.

L’has tornat a llegir? Què li has trobat, un cop passat el temps?

No els he tornat a llegir, però, pensant-ho ara, la paràbola de la formiga i la cigala m’ha acompanyat d’aleshores ençà. Poc després de llicenciar-me en periodisme, vaig publicar un reportatge sobre la guerra del Líban. Un company em va dir llavors que en lloc del camí previsible de les formigues, jo havia optat pel de les cigales. Amb el seu comentari va aconseguir el que més m’estimula: fer-me dubtar. Llavors vaig recordar la seqüència de la pel·lícula Los lunes al sol en què el protagonista, interpretat per Luis Tosar, rebat la paràbola i es reivindica la cigala. Poc després, vaig treballar en un documental sobre els dos sindicalistes en els quals s’havia inspirat el director, Fernando León de Aranoa, que van ser empresonats per defensar els seus llocs de treball. Des de llavors he estat una cigala orgullosa que treballa com una formigueta. Així que aquesta primera lectura va deixar una llavor de militància en l’alegria i de rebel·lia, de mirada crítica.

Es llegia a casa teva?  Quin llibre hi havia llavors a la biblioteca familiar, i ara no podria faltar a la teva llibreria particular?

La meva mare va començar a llegir a mesura que les meves germanes i jo entràvem en l’adolescència i ella tenia més temps lliure. D’aquells primers llibres que va portar a casa, i que ràpidament anava llegint jo amb l’ànsia del descobriment i l’enamorament de la lectura, recordo especialment La casa dels esperits. Va ser l’estiu dels meus 12 anys quan, literalment, sentia que m’havia mudat a viure amb la família Trueba. Curiosament, al llarg dels anys, Xile s’ha assentat com una de les meves referències de formació emocional, política, poètica, sonora… De fet, tinc una relació de familiaritat amb l’accent xilè. Però no hi he anat mai. He viatjat a més de trenta països i continuo sentint que no ha arribat encara el moment de conèixer la meva altra casa, que quan hi vagi necessitaré molt de temps. Són les memòries politicoafectives i els marcs d’interpretació que anem trenant a través de la paraula escrita. No he tornat a llegir La casa dels esperits perquè he crescut trobant a faltar aquest món de somni i màgia quotidiana i aquesta enyorança ja forma part de la meva personalitat. No vull arriscar-me a desterrar-la.

Un llibre que t’hagi regalat algú que t’importa especialment…

Las cartas que no llegaron, l’autobiografia de Mauricio Rosencof, un dels Tupamaros que va estar empresonat durant dotze anys per lluitar contra la dictadura uruguaiana. Me’l va prestar el meu amic Paco Sánchez, un metge que durant anys va atendre i va amagar clandestinament persones migrants a la casa que tenia a Tarifa, després que desembarquessin a les costes de l’Estret. Poc després de dir-me que m’estava deixant una “petita joia”, va morir. I era veritat: és una de les lectures més boniques que conec. Però, a més, és que portava oculta una història meravellosa.

El Paco tenia aquest llibre perquè li ho havia prestat un amic seu xilè que havia escrit a Rosencof per agrair-li la seva escriptura i explicar-li que ell i el seu millor amic havien intentat assassinar el dictador Pinochet. I havia enganxat els correus electrònics que s’havien intercanviat a la contraportada del llibre. Gràcies a això, vaig poder contactar-hi per tornar-li el llibre i conèixer de primera mà la història d’un intent de magnicidi que hauria pogut canviar la història de Xile i, probablement, d’Amèrica Llatina.

L’últim llibre que tu has regalat. I per què?

The Artivist, de Nikkolas Smith, un àlbum infantil il·lustrat preciós que retrata el procés pel qual un nen canalitza la seva angoixa per tot el que està malament al món a través de la seva passió per la pintura i es converteix en un activista. M’agrada perquè trenca amb el relat que presenta les persones que defensen els drets humans com a màrtirs que sacrifiquen la seva vida per un bé superior, éssers inassolibles la lluita dels quals comporta sofriments i costos personals. El llibre mostra als activistes com el que són: persones apassionades, vitals, divertides i interessants que gaudeixen, aprenen i troben moments de plenitud buscant solucions pel bé comú i afrontant desafiaments amb altres persones igual de vibrants que elles.

L’hi he regalat a una amiga que està embarassada perquè el llegeixi amb les seves nenes.

Quin llibre tens a la tauleta de nit?

Tinc una pila de llibres acumulats, però al capdamunt sempre hi deixo un de poesia. En aquests moments és Lo terrible es el borde, l’antologia que l’editorial Visor li dedica a Piedad Bonnet. La poesia és la meva presa de terra i el meu disparador d’idees; i Bonnet, amb Lo que no tiene nombre, em va ensenyar que sempre cal intentar escriure sobre l’inenarrable, sobre l’irreductible al llenguatge.

Quin llibre tens a la tauleta de treball?

Acabo de tornar dels Territoris Ocupats de Palestina i d’Ucraïna i ara em toca asseure’m per donar forma a tota la informació que he recollit. Més enllà de la recerca de dades que pugui fer a diferents fonts, acostumo a triar una lectura que m’embolcalli en un ambient, en una espècie d’estat d’ànim per donar coherència a tota la feina.

Aquesta vegada he triat Un lugar inconveniente, de l’escriptor Jonathan Littell i el fotògraf Antoine D’Agata (Galàxia Gutenberg, 2024). Els autors exploren els fils que uneixen les massacres comeses durant la Segona Guerra Mundial a Ucraïna, especialment contra la població jueva, i els crims comesos el 2021 pels invasors russos a la ciutat de Butxa. És una lectura que em manté en la mirada de llarg recorregut, a la recerca de les causes, en la memòria que vindran noves esperances i nous genocidis, i altres certeses que, malgrat no ser sempre falagueres, m’asserenen en desenganxar-me de la immediatesa, de la roda del hàmster que és l’actualitat.

Tres llibres que hagis llegit, durant el procés de creació d’un projecte, i que expliquin el que fas…

El silencio de la guerra, d’Antonio Monegal; Morir por las ideas, de Costica Bradatan; I Brought the War with Me: Stories and Poems from the Front Line, de la reportera internacional Lindsey Hilsum; El eco de los disparos, d’Edurne Portela —aquest sempre el tinc a la vista—.

Aquests llibres han estat la meva companyia durant l’escriptura del meu darrer llibre, que sortirà publicat el 2025. Es diu Narrar el abismo i és una reflexió sobre com aproximar-nos i narrar el que és irrepresentable: la barbàrie, la guerra, el genocidi, la tortura, les fams…

Una escriptora o escriptor que no té res a veure amb el que fas o que no coincideix amb com tu veus el món i que, no obstant això, no has pogut deixar de llegir.

Em fascinen els universos d’Enrique Vila-Matas i cada vegada necessito més acostar-me a creadors i creadores que, com ell, m’oxigenen i m’insuflen vida amb altres maneres de percebre i explicar.

Un autor o autora per “pensar a les palpentes”.

Ella és sempre, des de fa molts anys, Hannah Arendt. Tant és així que vaig pintar una sèrie de retrats seus en aquarel·la quan vaig llegir el seu llibre de poesia publicat per Herder. Com més estudio Arendt, més m’apassiona la complexitat de la nostra era, la confluència de factors contradictoris i, fins i tot contraris, a l’hora d’estudiar un context. I també és un agafador per continuar creient en l’ésser humà: pensadora jueva, supervivent de la II Guerra Mundial i l’Holocaust, va dedicar la seva vida a entendre les dinàmiques que havien convertit els victimaris en genocides, societats senceres en còmplices i algunes de les seves víctimes en col·laboradors necessaris. Quan ho va fer sabia que patiria el rebuig de part de la població jueva i dels que només volien que reduís els perpetradors en monstres. Admiro i persegueixo la seva defensa del pensament incòmode, dels grisos i els matisos, de defugir la complaença i de defensa de la seva llibertat intel·lectual. En temps de trinxeres ideològiques, ella representa la valentia de l’exercici de pensar.