Recordes la teva primera lectura? Quina va ser, i per què creus que et va marcar?

Record que un dia mumare va aparèixer a casa amb uns quants llibres entre els quals n’hi havia un per a mi i record l’emoció tan gran que vaig tenir de sentir que encetava quelcom realment nou, com una iniciació. Era el meu primer llibre (més enllà dels contes replens de dibuixos que ja havia llegit mil vegades). El llibre era El secreto de Lena i ara he fet una recerca per saber qui era l’autor, perquè no en tenia ni idea, i he vist que és de Michael Ende. I el que més em va marcar va ser començar a llegir i sentir que el món desapareixia quan m’endinsava dins el llibre. Record aquesta sensació com si fos avui mateix. Després d’aquest llibre va venir una set molt gran de llegir, m’atrapava molt aquest endinsar-me i desaparèixer.

L’has tornat a llegir? Què hi has trobat, una vegada passat el temps?

No l’he tornat a llegir, però quan vagi a casa dels pares el cercaré perquè el record m’ha creat molta curiositat.

Es llegia a casa teva? Quin llibre hi havia llavors a la biblioteca familiar, i ara no podria faltar a la teva llibreria particular?

La meva mare llegia de tant en tant, el meu pare mai. Però no tenc record de cap llibre concret. Record les revistes del Círculo de lectores… i pentura me faria gràcia tenir-ne alguna per remirar-la amb els ulls d’ara.

Un llibre que t’hagi regalat a algú que t’importa especialment…

Com que no he entès si el que m’ha d’importar especialment és el llibre o és la persona que me l’ha regalat, he triat aquesta anècdota que ho contén tot. Fa dos mesos me va telefonar una amiga amb qui feia molt molt temps que no parlàvem i vam tenir una llarga conversa per telèfon, que això crec que és una cosa que de cada vegada passa menys, parlar per telèfon de coses que no siguin pràctiques (com a mínim a mi!). Amb ella sempre hem compartit lectures i, al final de la conversa li vaig demanar què estàs llegint, que t’hagi motivat, últimament? I me va dir dona’m l’adreça i t’enviaré una joia. I va ser molt bonic, amb l’emoció de rebre el regal, obrir-lo i veure Lo mig del mon de na Roser Vernet i que era, justament, un dels llibres que més m’havien marcat l’any passat i que jo havia recomanat i regalat, també. I de cop tenia dos Lo mig del mon, un de dedicat per na Laia, i l’altre tot marcat i remarcat amb llapis. Vaig decidir regalar el que estava subratllat a una altra amiga i així la cadena seguia.

L’últim llibre que tu has regalat. I per què?

La bóveda y las voces, de Ramon Andrés. M’agrada molt la mirada den Ramón Andrés, el tempo de la seva mirada cap al que sigui que explica i les profunditats i detalls per on traça el seu relat. I l’altre dia era l’aniversari d’una amiga, na Júlia Roman, historiadora de l’art especialista en jardins. Unes setmanes abans havíem parlat de Ramon Andrés i ella no el coneixia. Justament jo no m’he llegit La bóveda y las voces, però era l’únic den Ramon Andrés que tenien a la llibreria de Manacor i vaig pensar que, per la temàtica, li podria agradar. I sentia la urgència que na Júlia conegués Ramon Andrés. Això és una cosa que em passa sovint, quan una cosa m’apassiona molt, em neix la urgència de comaprtir-ho.

Quin llibre tens a la tauleta de nit?

En tenc molts sempre, cosa que no vol dir que els llegeixi, però són allà per si de cas. Normalment el que està més actiu és el que m’estic llegint aquells dies, que se desplaça de la tauleta de nit allà on jo vagi. Ara mateix és La gran orquesta animal, del músic i ecologista sonor Bernie Krause., que l’estic llegint perquè és una inspiració per fer la música i l’espai sonor del proper Circ d’hivern de Nou Barris. Però sempre n’hi ha sol haver uns quants de fixes, entre ells La improvisación de Dereck Bailey i Cartes a Maria de Victor Nubla.

Quin llibre tens a la taula de treball?

L’obra i la por, de Perejaume.

Tres llibres que hagis llegit, durant el procés de creació d’un projecte, i que expliqui allò que fas…

Quan he vist aquesta pregunta he pensat que era la més fàcil de respondre i ha resultat ser just el contrari! He acabat pensant que, en molts casos, més que un llibre sencer, de vegades ha estat una frase, un paràgraf, una imatge d’un llibre que m’ha disparat l’imaginar i m’ha activat a escriure o a cantar, que ha fet d’espurna i que, de manera segurament inconscient, pot haver marcat una manera de fer en el meu camí de recerca i en la meva pràctica. Però fent un esforç, he pensat aquests res llibres que de manera més global crec que podrien haver transformat la meva música: Deep listening de Pauline Oliveros, la traducció del Tao te king d’Ursula K Leguin i De caminar sobre hielo, de Werner Herzog. Per exemple, el Deep listening, un llibre on Oliveros comparteix la seva pràctica d’escolta profunda que, resumint, vendria a explorar la relació entre el so, la consciència, l’espai i la creativitat. Això va esdevenir una llavor en la meva recerca i d’aquí va sorgir el meu darrer projecte, Oïm, en el que treballo des de fa uns tres anys, i és un recorregut per coves i altres espais que jo consider refugi que, per un motiu o un altre, ressonen dins meu i condicionen el so i la creació. Me vaig construir artesanalment un micro que permet captar el so 360 i men vaig amb ell en aquests espais i faig sessions d’improvisació amb la veu, després deix reposar aquest material i al cap d’un temps en faig una peça.

Una escriptora o escriptor que no té res a veure amb allò que fas, o que no coincideix amb com tu veus el món, i que, tot i així, no has pogut deixar de llegir.

 Me va passar llegint una novel·la d’Annie Ernaux, Perderse. Abans havia llegit Una mujer, que m’havia agradat i inquietat a la vegada, per una mena de fredor intel·lectual i analítica, gairebé violenta (per a mi, clar) de mirar la realitat. I a Perderse recordo que vaig decidir deixar de llegir-lo moltíssimes vegades, no suportava la manera de viure i veure de l’autora, però m’era impossible, estava enganxada, sentia gairebé l’obligació de llegir-lo. I sé que, en realitat, una part d’aquesta obligació que sentia era perquè la manera de contar el món que té Ernaux és tan diferent a la meva que sento que m’aporta un lloc o una mirada en el que jo normalment no m’ubic, que m’eixampla la vista i el pensament, i, encara que no la compartesqui, transforma d’alguna manera el meu sentir i mirar. Fa poc també m’ha passat amb un altre llibre, una biografia de William Finnegan, Años salvajes. Fa gairebé dos anys que vaig començar a fer surf i això ha estat una transformació enorme a la meva vida, estic realment adicta i apassionada pel mar i les ones. Me passaria el dia sencer dins la mar. Això m’ha duit també a cercar literatura relacionada amb el surf i vaig caure en aquest llibre. Finnegan té un biaix bastant masclista, cosa generacional gairebé inevitable, segurament. Però me xirriava moltíssim tot el temps, m’incomodava. Així i tot, no podia aturar de llegir-lo perquè hi havia una genuïnitat poderosa a l’hora de parlar del surf, de la mar i de les ones salvatges que de jove va anar descobrint mentre viatjava arreu del mon, ones que ningú havia surfejat mai abans.

Un autor o autora per a “pensar a les palpentes”

Perejaume