El primer de maig de 1910 va inaugurar-se oficialment l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Les dependències de la Casa de la Misericòrdia que acollien la institució, situades al número 12 del carrer Elisabets, havien estat beneïdes pel bisbe de Barcelona uns dies abans, i ja havien rebut la visita de centenars de curiosos atrets per la novetat d’una institució inèdita a la ciutat. Com vam veure a la primera part d’aquesta sèrie, feia poc més d’un any que Francesca Bonnemaison, la impulsora del projecte, havia posat en marxa a la parròquia de Santa Anna la primera biblioteca exclusivament per a dones de tota Europa, amb l’objectiu inicial de promoure la lectura entre les joves obreres. L’èxit immediat d’aquesta iniciativa havia convençut donya Paquita de la necessitat de fer un pas més enllà, creant una institució independent que posés l’educació i la cultura a l’abast de totes dels dones.

El procés de creació de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona va coincidir en el temps amb un del períodes més convulsos de la història recent de Barcelona. El 9 de juliol de 1909 havia començat la Guerra de Melilla, amb la consegüent mobilització de reservistes per a la seva incorporació a files. Molts d’aquests reservistes eren homes joves amb famílies al càrrec que provenien invariablement dels sectors menys afavorits de la societat: el fills de les famílies benestants podien evitar la mobilització abonant una taxa d’exempció prohibitiva per a les classes obreres. La sensació de greuge davant la situació va esclatar simbòlicament el 18 de juliol al port de Barcelona, quan alguns soldats van llençar al mar els escapularis que els oferien un grup de dames burgeses, mentre les mares dels joves que marxaven a la guerra cridaven contra la injustícia de la lleva forçosa.

Les primeres notícies de soldats morts al Marroc van caldejar l’ambient durant els dies següents, i la convocatòria d’una vaga el dia 26 va desembocar en un esclat de violència popular sense precedents. El balanç definitiu de l’anomenada Setmana Tràgica va ser de 78 morts, mig miler de ferits i 112 edificis incendiats, la gran majoria esglésies i convents. El malestar social llargament incubat a Barcelona va trobar la seva expressió espontània en un anticlericalisme que naixia de la plena identificació entre Església, poder i privilegi, i que esquitxava també l’alta burgesia, tradicionalment catòlica i conservadora. Cinc persones van ser condemnades a mort pels aldarulls, entre elles Francesc Ferrer i Guàrdia, el gran pedagog llibertari creador de l’Escola Moderna.

Ferrer i Guàrdia va ser afusellat el 13 d’octubre de 1909 al fossat de Santa Amàlia, a la presó del castell de Montjuïc. El consell de guerra que va condemnar-lo com a instigador de la revolta va generar una gran polèmica dins i fora d’Espanya, fins el punt de fer caure el govern d’Antoni Maura. El consens actual és que Ferrer i Guàrdia no va jugar cap mena de paper en els fets de la Setmana Tràgica, i que va ser escollit com a boc expiatori per mirar de tancar una ferida que no feia sinó créixer al cos social de la ciutat. Les esglésies cremades van reconstruir-se, les monges retornaren als convents que quedaren dempeus, i els cossos dels soldats de lleva morts al camp de batalla van seguir arribant tot aquell any al port de Barcelona.

Aquest era el rerefons sobre el qual Francesca Bonnemaison tractava de tirar endavant el seu propi projecte pedagògic. L’ambició dels seus objectius exigia que el nou Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona disposés d’una estructura, un finançament i un sistema d’organització molt més complexos que els de la biblioteca inicial. Durant els primers mesos de 1910, mentre s’enllestien les obres de la nova seu, van aprovar-se els estatuts de la institució i van constituir-se el patronat i la junta directiva. Francesca Bonnemaison va assumir-ne inicialment el càrrec de vicepresidenta.

Els estatuts contemplaven l’existència de diversos tipus de sòcies. Les numeràries eren «totes les obreres que passant de 12 anys i habitant a Barcelona, paguin la quota de 10 cèntims cada mes». Les sòcies protectores, en canvi, pagaven una quota mensual d’una pesseta i podien provenir de qualsevol àmbit de la societat. Aquesta distinció assenyala l’ambiciós objectiu que s’havia imposat Francesca Bonnemaison en crear el seu Institut: donar resposta en primer lloc a les necessitats de les dones treballadores, facilitant el seu accés a la lectura i oferint-les una formació pràctica i útil per al seu futur laboral, però estendre també el valor de l’educació i la cultura entre totes les dones de la ciutat, fos quina fos la seva classe i condició. La voluntat de superar la rígida estructura social de l’època, facilitant un espai únic de relació entre joves treballadores i filles de la classe burgesa, quedava reflectida explícitament als estatuts, que aclarien que «les sòcies seran totes iguals en drets i obligacions, encara que paguin diferent quota o siguin de diferent categoria».

Per tal de finançar l’Institut, Francesca Bonnemaison va idear també un original sistema d’apadrinament d’espais i serveis. Aprofitant la varietat dels seus contactes personals, va aconseguir que membres de la bona societat barcelonina dotessin econòmicament aules, tallers i sales de la biblioteca, i a canvi el seu nom s’inscrivia en lletres daurades a les parets de l’espai en qüestió. Aquest detall assegurava que els padrins en financessin també el manteniment: qui voldria veure el seu nom inscrit a les parets d’un espai descuidat?

La llista dels cursos que l’Institut oferia a les seves alumnes és una mostra de l’olfacte de Francesca Bonnemaison per copsar les tendències de la societat que l’envoltava. La dècada de 1910 iniciava la consolidació d’importants canvis al teixit econòmic i social barceloní, en plena sintonia amb allò que estava succeint a tot el món industrialitzat. La millora de les xarxes de transport i el desenvolupament de les comunicacions havien fet possible separar la producció i els serveis. Els centres de producció ja no necessitaven situar-se als nuclis urbans per poder dur a terme les seves activitats, ni tampoc per distribuir els seus productes. A Barcelona, això va traduir-se en la sortida de les fàbriques del centre de la ciutat i en la reconversió progressiva d’aquesta en un espai econòmic dominat pel sector terciari. La mà d’obra que havia alimentat la revolució industrial seguia conformant el gruix de la força laboral de la gran Barcelona, i encara havia de protagonitzar històriques mobilitzacions com la vaga de la Canadenca de 1919; però les necessitats del creixent sector serveis aviat van generar un ventall de noves professions que obriren, al seu torn, noves possibilitats per a les dones que s’incorporaven al món del treball.

Les companyies fabrils necessitaven personal que treballés a les seves oficines, i que fos competent en tasques d’administració i comptabilitat. Noves empreses d’assegurances i de serveis financers creixien al seu voltant, i la riquesa que aquestes atreien fomentava l’aparició de nous comerços, d’hotels amb vocació internacional o de grans magatzems. La dactilografia i la taquigrafia, la correspondència comercial, els idiomes estrangers o la comptabilitat esdevingueren habilitats requerides en tots aquests àmbits, així com en l’administració pública. I l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona va saber donar resposta immediata a aquest nova situació, oferint a les seves alumnes la formació necessària per accedir a feines millor remunerades i menys exigents físicament que les opcions tradicionals del servei domèstic, la fàbrica o el taller tèxtil.

La creació d’una borsa de treball per a les sòcies de l’Institut va ser un èxit instantani. Molts anys després, Francesca Bonnemaison recordaria amb orgull la tasca feta: «Amb la joia del deure complert, vèiem com les noies de la nostra terra aprenien, i com eren col·locades per la nostra Borsa de treball, traient d’aquesta manera veritable profit de llur esforç. Nosaltres, per la nostra part, procuràvem donar-los totes les facilitats per als ensenyaments pedagògics, professionals i comercials, sense deixar mai de completar-los amb els ensenyaments domèstics, i compensar-les amb excursions, esports de mar i de muntanya, danses i festes apropiades a la seva edat i a la seva condició.»

Només un any després d’estrenar-se la seu del carrer Elisabets, aquesta ja s’havia quedat petita i fou necessari ocupar noves dependències de la Casa de la Misericòrdia. L’ampliació, però, no va ser suficient, i aviat va plantejar-se la necessitat de disposar d’un edifici propi. Francesca Bonnemaison va assumir finalment la presidència de l’Institut l’any 1915, i de seguida va endegar el projecte de buscar-ne una nova seu. L’emplaçament escollit va ser la nova via Laietana, coneguda llavors com «la Reforma», que des de 1908 s’obria pas al cor de la ciutat antiga a cop d’enderrocs i de desplaçaments. L’any 1917 es va formalitzar l’adquisició d’una antiga casa senyorial situada a pocs metres de la nova avinguda, al carrer Sant Pere Més Baix, amb la intenció d’ampliar-la amb un edifici de nova planta dissenyat per cobrir les necessitats específiques de la institució. Francesca Bonnemaison va organitzar el finançament de la compra (350.000 pessetes de l’època) i de les obres posteriors, implicant-hi el patronat i la junta directiva de l’Institut, buscant donacions particulars i aportant el seu propi patrimoni, a més de recavar també l’ajut de les institucions públiques.

El 5 d’abril de 1918 va morir Narcís Verdaguer i Callís, marit i company de Francesca Bonnemaison. L’any següent, mentre la vaga de la Canadenca paralitzava Barcelona i guanyava la jornada laboral de vuit hores per a tots els treballadors de l’Estat, va morir també l’escriptora Dolors Monserdà, amiga íntima de donya Paquita i una de les grans dones que van contribuir a l’èxit de l’Institut. Les energies de Francesca Bonnemaison, però, no van defallir. En acabar la dècada, la biblioteca del centre havia multiplicat per set els préstecs anuals del seu fons, i el número de sòcies havia crescut també de forma exponencial. Només l’any 1919, la borsa de treball va gestionar 733 ofertes de feina per a les seves alumnes, i va verificar-ne 436 col·locacions. Com la ciutat efervescent que l’acollia, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona estava llest per encarar els reptes i les oportunitats d’una nova dècada.