Sennell, Joles
La guia fantàstica

Us preguntareu perquè recomanem un llibre que té quasi 40 anys, ja que la primera edició de l’obra és de 1977. A continuació intentarem aportar argumentacions per defensar la seva actualitat.

En primer lloc és un llibre ple d’imaginació i de lèxic. Està estructurat en tres parts ben diferenciades que es poden, si es vol, treballar per separat amb els alumnes, ja que resulta ben adient per fer-lo servir a l’escola. A casa també li podeu treure molt de suc, com podreu comprovar tot seguit.

El missatge resulta força interessant: el llibre només funciona si tens imaginació i li funciona a cadascú de nosaltres de forma diferent en relació amb la pròpia inventiva, creativitat, expectatives… És una defensa de la llibertat de cada infant i, a la vegada, de la introspecció per treballar el món interior i enriquir-lo. No us sembla una proposta engrescadora?

La qüestió del lèxic no deixa de ser també destacada. Jugar amb les paraules i millorar el nostre vocabulari, no us sembla, de nou, una proposta entusiasmant? Què és un alicorn? Un alicorn és un cavall blanc amb una banya transparent com de cristall al front i dues grans ales blanques. És una barreja entre un unicorn i Pegàs. Què és volapar? Doncs volar i galopar al mateix temps…

S’utilitzen paraules poc habituals que ajudaran a ampliar el lèxic infantil: brocanter, encofurnar, alleugerir, rodamón, linotipista, clissar, desbarrar, primmirat, … Igualment al llarg de la narració es fan servir frases fetes com: Amb un pam de boca, fer figa, anar de mal borràs,…

Veureu que té un intel·ligent toc irònic amb explicacions que s’han de llegir més d’una vegada i de forma pausada i reflexiva per agafar aquest segon sentit que li vol donar l’autor. No cal dir que això afina l’observació dels nens i la seva capacitat lingüística.

Pep Albanell utilitza aquest pseudònim –Joles Sennell– per publicar literatura infantil i juvenil. Ha merescut recentment el premi Trajectòria a La Setmana del llibre en Català, en la seva edició del 2013, entre altres premis al llarg de la seva carrera.

En Pep crea un món paral·lel on n’hi ha habitants tan curiosos com els tamarros o els de l’illa de Mada:

Els tamarros són uns animals inventats que molta gent no sap com són ni perquè serveixen. El tamarro és un animal “bolífer”: s’alimenta de boles, les que més li agraden són les de vidre do colors. A més ell mateix és com una bola. Com una bola peluda. Té les dimensions d’una síndria, aproximadament. I vola amb tres marxes: una de curta, una de llarga i una que va enrere i de la qual se’n diu marxa nupcial.

L’illa era com una ensaïmada: rodona, plana, amb una petita esquena en forma d’espiral que acabava al bell mig. S’anomenava illa Mada. La gent que l’ha poguda visitar en diu també Ensaïmada Estampada. Ensaïmada per la seva forma i Estampada pels seus habitants: no tenen la pell ni blanca ni negra ni de cap color en concret, sinó de tots els colors. Tan aviat en veus un que té la pell com una zebra, com un altre que passeja orgullosament una pell ratllada en blau, groc i vermell, com un altre que llueix unes galdoses pigues roges i verdes.

 
Il·lustradors diferents ha tingut el llibre com Montserrat Brucart que es va ocupar de la primera edició o en Max, els dibuixos acolorits del qual acompanyen aquest post. També Horacio Elena per edicions en castellà o Montse Tobella, aquesta última a la portada de l’exemplar que avui comentem.

Us animeu a gaudir de la lectura d’aquesta petita joia de la imaginació al quadrat?