Murakami, Haruki. After Dark
Barcelona : Empúries, 2008.
Coneixeu Murakami, una de les icones literàries de la postmodernitat? Amb After Dark podeu fer-ne un bon tastet. Està tocada com qui escriu una Jam session: a tempo de jazz. Un grapat de vides, una nit qualsevol, una metròpoli del Japó actual. Nosaltres, voyeurs que els seguim les passes. Vides com totes.
Des d’una pretesa distància còsmica ens ensenya com s’assemblen, les criatures humanes. Després descendeix fins a mostrar-nos la blancor de la llet que beuen. Murakami teixeix un conte llarg per deixar constància de com ens costa la dualitat indefugible de formar part d’una col·lectivitat atrapada en cadascuna de les nostres refotudes i essencials singularitats.
Ah, si, els personatges: podríeu ser vosaltres. O la preciosa veïna del tercer, a qui fa temps que no veieu.
34 Comments
Aquest llibre va ser per mi com tota una rebel·lació. Recomanable al 100%!
Me llegit un parell de Murakamis (Kafka a la platja i El meu amor Sputnik…) i la decepció ha estat brutal! Aquest finals tan vaporosos, tan onírics, tan no sé si “ho he somiat o ho he viscut” se’m van quedar en no-res i en una sensació de pèrdua de temps! Serà la novel·la o seré jo?
: (
Creus que li hauria de donar la 3a oportunitat amb After dark??
SI!!!
Magnum,
completament d’acord amb la decepció del final de Kafka a la platja. Quin bluf, aquesta entrada quasi sobtada en un món mig de fantasmes de fireta mig de follets del bosc!
Pel que fa a After Dark, no deixa de ser Murakami, amb una bona dosi de component oníric i molta descripció de la incomunicació humana. El recomanava perquè em sembla una bona manera de conèixer aquest autor per a qui en tingui curiositat i perquè penso que té força components destacables (ja els estan comentant per aquí). Però sospito que si no t’ha convençut res dels llibres que has llegit d’ell, és que no està fet per a tu.
K. Le Guin,
doncs el meu cas és molt diferent: he llegit 2 Murakami. Vaig començar amb “Kafka a la platja” i em va agradar moltíssim, i vaig continuar amb “Tokyo Blues”, que curiosament, em va agradar molt d’una banda, però també em va deprimir una miqueta. En Magnum hauria de tastar el “Tokyo…”, com a prova de foc per esbrinar si està fet per ell. I jo, et faré cas, i recuperaré en Murakami mitjançant “After Dark”.
Pues yo estaba a punto de animarme con otro de Murakami porque me pasó exactamente lo mismo con el final de After Dark, pero visto tu comentario creo que no le daré una segunda oportunidad 😛 Yo creo que es un buen narrador porque logra “engancharte” con imágenes muy potentes y situaciones que quieres saber cómo terminarán… ¡pero al final te quedas esperando! No sé si es a propósito pero creo que simplemente no sabe rematar la gran faena que ha hecho. O tal vez la indefinición sea un rasgo de la literatura “posmoderna”. Algo parecido, aunque en menor medida, le ocurre a otros escritores, como Rodrigo Fresán o el mismo Roberto Bolaño, pero yo me quedo mil veces con estos dos antes que con Murakami.
Magnum,
jo abans d’After Dark li donaria una oportunitat a “Tokyo Blues” o a la “Crónica del pájaro que da cuerda al mundo”, tot i que aquest últim em va recordar a “Kafka a la platja”.
Allò que més em va agradar d’After dark va ser l’adaptació a l’època de les pantalles planes i l’IPad de la traidicional icona japonesa de la bella dorment (iconografia, Kawabata, Mizoguchi, fins i tot Garcia Màrquez) i l’inici de la novel·la amb focalització google maps. A banda d’això, la fredor dels personatges els emparenta més amb els zoombies de George A. Romero que amb els declarats referents de Murakami (Scott Fitzgerald, Salinger o
Steinbeck…).
Només he llegit ‘Kafka a la platja’ i, en efecte, aquest in crescendo a mig camí entre l’oníric i l’espiritual acaba per desconnecar-te dels personatges i la història que explica.
Com diu la K.Le Guin embla que Murakami em tampoc està fet per mi.
A mi em costa molt Murakami. Arriba un moment que tant surrealisme em desborda. Em va encantar Tokyo Blues, però no vaig poder acabar Kafka on the shore. Quant a Sauce ciego mujer dormida, m’he llegit la mitad dels contes però no m’atreveixo amb l’altre meitat. I lo dels finals vaporosos …, totalment d’acord
Sembla un tòpic però Murakami t’agrada molt o no t’agrada gens. Jo crec que si no us agrada Tokyo blues no cal seguir insistint amb altres títols. Per sort hi ha escriptors per a tots els gustos, tot i així After dark és dels menys complicats (a nivell oníric). Jo per als fans recomano A l’est de la frontera a l’oest del sol. Si us agrada Murakami també us recomano Yoshimoto Banana
Ok, Keith Moon, Emma, & co: tornaré a Murakami amb Tokio blues, com em recomaneu… de fet el tinc a casa mort de pena. Serà la darrera oportunitat! Hi ha tant per llegir!!!
: )
ben fet Magnum!, “Tokyo…” t’agradarà… ara he vist que aquest cap de setmana surt el nou d’en Murakami “1Q84” (esperaré comentaris)
Preciós post K. Le Guin.
A mi m’encanta la literatura japonesa, en genaral, amb aquesta barraja de tradició i modernitat extrema a parts iguals que se’m fa difícil entendre com podem compaginar.
De Murakami, crec que com a molts, em quedo amb “Tòquio blues”, “El meu amor Sputnik” i “Al sud de la frontera, a l’oest del sol”.
Gràcies Sil,
Sí, suposo que aquesta polarització que comentes suposa, per als occidentals almenys, un dels aspectes més atractius de la cultura japonesa. Ja ho esmentava Braussen més amunt quan posava de manifest el contrast a After Dark entre tecnologia d’última generació i la recreació del conte de la Bella dorment, per exemple.
Magnum, ets tú, no el llibre. Com a lectors tenim les nsotres tendències i pulsions i el que t’agrada a tú no agrada necessàriament als altres (i e l’inrevés, es clar).
A mi m’agrada After Dark (i Murakami en general) tot i que no em sembla precisament el millor llibre del autor, precisament perquè és literatura ben feta. Onírica? A estones, però ja va bé poder fugir d’estudi quan llegim i si volem.
Com a d’altres autors que els surten llibres dels dits com bolets, Murakami, segueix unes pautes determinades (d’alguna manera sempre escriu el mateix llibre) però ho fa bé i controla els ambients i els personatges. Així doncs, tot i que la mentalitat japonesa (amb les seves notes oníriques i esbiaixades) en molts aspectes ens cau un punt llunyana, el resultat és molt bo (perdoneu, a mo m’ho sembla), i més comparat amb tota aquesta merdufia de novèl·les tan gruixudes i tan tovetes (i amb tan èxit!)
La veritat, és que per mí va ser un llibre lent, peró aquesta lentitud és la que em va enganxar durant tota la novel·la
Del que he llegit de Murakami, l’únic que no m’ha agradat ha estat “El meu amor Sputnik”, el component surrealista em va arribar a enutjar. Però “Kafka a la platja” està molt bé (tot i el final…), “Tokio blues” és molt depriment però et fa pensar y “After dark” també em va agradar, no era tant estrany com la resta. L’últim que he llegit ha estat “Al sud de la frontera, a l’oest del sol” i el recomano!
Jo vaig començar a llegir Murakami gràcies a aquesta novel·la, After Dark. Em va agradar tant l’estil de prosa que em vaig animar a llegir els llibres que eren més coneguts d’ell: Tòquio Blues i Kafka a la platja. Totes dues obres em van encantar, tot i que em decanto més per la segona. Tot seguit vaig llegir Crónica del pájaro que da cuerda al mundo i també em va agradar molt. Com heu dit, recorda a “Kafka”.
I per últim, aquest St. Jordi em van regalar el de El fin del mundo y un despiadado país de las maravillas. He de dir que aquest últim no he pogut acabar-lo… no sé si es que ja Murakami comença a repetir-se amb el tema oníric i surrealista o simplement estic en una època que em decanto per altre tipus de literatura… En tot cas, li penso donar una oportunitat d’aquí un temps!
De tota manera, recomano la lectura de Murakami!
Personalment em va paréixer un llibre la mar d’interessant des del punt de vista de com tracta l’història. De fet el que més em va agradar va ser aquest toc cinematogràfic que té la narrativa. Anava imaginant-me al meu cap les imatges conforme les anava llegint com si fós una pel·lícula en blanc i negre. A més, Eels personatges i les situacions em paregueren molt reals.
Sols he llegit aquest llibre de Murakami. Tinc ganes de llegir-ne més però… per quin continue? “Tokio blues” és una bona opció?
Marta, prova “Tòquio Blues” i/o “Kafka a la platja”. A veure què et semblen i ja ens diràs.
After Dark va ser el llibre que em va obrir les portes del Japó de Murakami….i el seu univers paral · lel, imaginari, tan real i tan proper.
Palpable i al mateix temp molt eteri.
Una nit fabulosa on els cantons amaguen ombres i els personatges caminen arrossegant un sac ple de pecats, por i dubtes existencials.
After Dark em va mostrar la manera dàrribar a “Kafka a la platja”, “Tòquio Blues” i “El ocell que dona corda al món”.
Murakami té la mateixa funció d’un caçador de somnis suspes a la capçalera del llit.
Voldreu dir que “Kafka a la platja” recorda a “El pájaro…”, no? Aquest darrer és anterior a “Kafka…”, i bastant superior en la meva opinió.
Crec que els dos llibres que s’haurien de llegir de Murakami haurien de ser “Tokio blues” i “El pájaro…”.
Em va agradar molt aquest llibre, i pels que els agradi Murakami recomano Yukio Mishima i Yasunari Kawabata
El Murakami sempre m’ ha semblat una mica “friki”. De fet no he aconsseguit acabar cap llibre seu.
Els seus contes inacabats causen furor. A mi em deixen fred.
Ho sento
Sergi
A mi la seva part “onírica” és la que menys m’interessa. Alguns dels seus finals són certament una mena de viatge psicotròpic d’estar per casa. No tots, però. El que més m’atrau d’ell és com retrata la cosa aquesta de com n’estem de perduts/udes els éssers posstmoderns o contemporanis, com li vulguis dir. Però, en fi, si no t’agrada no ho segueixis intentant… hi ha tants llibres interessants per llegir i és tan curta, la vida…
😉
A mi la seva part “onírica” és la que menys m’interessa. Alguns dels seus finals són certament una mena de viatge psicotròpic d’estar per casa. No tots, però. El que més m’atrau d’ell és com retrata la cosa aquesta de com n’estem de perduts/udes els éssers posstmoderns o contemporanis, com li vulguis dir. Però, en fi, si no t’agrada no ho segueixis intentant… hi ha tants llibres interessants per llegir i és tan curta, la vida… 😉
Murakami és un dels meus escriptors favorits.
Em van encantar Tokyo Blues i Kafka a la platja.
After dark els queda una mica darrera, però és, sens, dubte, un molt bon llibre.
A mi m’agrada Murakami…m’agrada deixar-me portar per la seva fantasia, tot i que de vegades haig de retrobar el fil. Recomano a tots 1Q84, un goig de personatges però, com sempre, des de la meva subjectivitat.
em va agradar, i m´agraden els llibres que deixen el final a la imaginació,però aquest llibre deixa molts interrogants a l´aire
After Dark… Ummm. Per entrar en l’univers Murakami jo utilitzaria una altra porta: Tokyo Blues no pot fallar i Sputnik mi amor, no seria mala idea. Prefereixo un Murakami més aterrat que l’embolicat en visions oníriques un pèl extravagants. És veritat que té finals vaporosos, pero aquests no invaliden el recorregut de les seves nove·les.
Per mi After Dark és dels fluixets. Abans me’n vaig al Sud de la frontera l’oest del sol.
Tokyo Blues, Jose Luis, bé podria obrir i tancar Murakami. De fet, penso que aquesta novel·la conté l’essència del seu univers literari. També és la meva preferida i, en part, perquè no s’embolica en visions oníriques extravagants, com dius. Però també és una grata sorpresa arribar-hi després i constatar que supera, en molt, bona part de les altres novel·les.
bUAHHH, after Dark va ser brutal per mi,tota una descoberta…bé Murakami va ser la gran descoberta amb “Kafka en la playa” i hi ha un abans i un després de llegir aquest llibre,em va impactar molt com era capaç d’escriure i d’imaginar i d’interpel.lar-nos,però després amb AFTER Dark vaig continuar disfrutant d’aquest autor i més que res de la impressió que en mi conseguia,perquè no m’agrada alò que és fantasiós i amb ell conseguia llegir llegir i enganxar-me. After Dark però malgrat em va agradar molt i jo em vaig monta tota la meva història del llibre, he de confessar que potser la nit continuada.els ambients més tancats,que els clava,em va donar moments de dessassosec i una mica d’angoixa.Però, només un bon autor et pot fer sentir aquesta angoixa tant palpable no?,vol dir que ho plasma bé,aconsegueix que sentis l’opressió.Molt recomanable i és curtet de llegir.