Nesquens, Daniel ; Arguilé, Elisa [il]. Hasta (casi) 100 bichos. Madrid: Anaya, 2002.
Un bestiari és un llibre-recull de bèsties (de les que existeixen i d’altres que potser també existeixen però que no les hem vist mai…) on s’expliquen les seves característiques físiques, el seu entorn, la seva alimentació… Però a més a més els bestiaris complien una tradició didàctica i moralitzadora afegint-hi una petita faula amb moralina sobre cada animal utilitzant simbolismes i altres figures retòriques literàries.
Doncs bé, avui us proposo Hasta (casi) 100 bichos un bestiari (a)típic: típic perquè és un recull de diferents animals on hi trobareu una petita narració de les seves característiques i quotidianitat per a cada bèstia, però també atípic perquè res escrit per Daniel Nesquens podria titllar-se de normal. Amb un ús fresc, irònic i magistral del llenguatge, l’autor fa jocs de paraules i simbolismes; amb un humor, a vegades absurd i d’altres més satíric, crea reptes als lectors, associant idees i creant definicions a l’hora impossibles, estranyes i lògiques per als animals. Serà aquest ofici d’escriure tan esbojarrat, gens gratuït, però ple d’intertexualitat i inteligència que en Nesquens acumula fans d’aquells dels de debó. Si ho proveu, poder no us en podreu estar…
I les il·lustracions no es queden pas enrera del text! Elisa Arguilé tradueix gràficament l’esperit Nesquens amb uns animals en tons gris i sèpia, amb unes formes bàsiques però també surrealistes, al meu parer molt properes a com les interpretaria un infant. Aquest bestiari és una proposta lúdica i a la vegada intel·ligent, que pots començar per la primera pàgina i gaudir-ne fins al final o obrir per allà on vulguis i fer un tastet a l’animal que més gràcia o ràbia et faci. [INCÍS per si no podeu esperar més i voleu tastar el llibre ara mateix]
Recomanat per a grans i petits, jo avui l’he donat a un nen que m’ha preguntat “Si les serps es mosseguen la llengua, es moren?“
