Los ojos siempre turbios de envidia o de tristeza,
guarda su presa y llora la que el vecino alcanza;
ni para su infortunio ni goza su riqueza;
le hieren y acongojan fortuna y malandanza
Antonio Machado. Campos de Castilla
Tolstoi, Lev. ¿Cuánta tierra necesita un hombre? Madrid : Nórdica, 2011
Segur que moltes vegades heu escoltat allò de l’avarícia trenca el sac o allò altra de qui molt abraça poc estreny. Doncs aquestes són les moralitats que ens deixa Lev Tolstoi (Iàsnaia Poliana, 1828 – Astapovo, 1910) en aquest relat d’escasses seixanta pàgines, fent bo el refrany de que en el pot petit es troba la bona confitura.
A ¿Cuánta tierra necesita un hombre?, escrit al 1886, apareix el Tolstoi gran narrador del realisme rus del segle XIX -el mateix James Joyce va afirmar que aquest era el millor relat que mai havia llegit- però també apareix el profund i compromès pensador social i moral que va ser, totalment crític amb les estridències, l’opulència, la superficialitat i l’ambició que intuïa podrien acabar abraçant a l’ésser humà.
Sent breu, aquest relat ens mostra contundentment, i alhora amb una certa tendresa, com la cobdícia i l’avarícia poden arribar a ofuscar l’enteniment d’una persona en ares de l’acumulació de bens materials que l’acabaran fent vulnerable. Amb una prosa directe i moderna Tolstoi va tenir prou per traçar-nos aquesta paràbola sobre l’ambició humana, encara avui vigent.
Així veiem com Pajom, un camperol rus, se sent menyspreat per la seva cunyada i s’obsessiona amb acumular la màxima quantitat de camps de conreu per incrementar el seu patrimoni i prestigi. I són tants els que pretén adquirir que no serà capaç d’intuir el fi que li espera.
Tot el recorregut que fa Pajom el lector el segueix gràficament gràcies als magnífics i preciosos dibuixos, a la par que oportuns, que acompanyen fidelment al text, obra de la il·lustradora guipuscoana Elena Odriozola, II Premi Nacional d’Il·lustració 2006, i que el doten de gran versemblança i autenticitat.
També existeix una versió en novel·la gràfica d’aquest relat feta per Miguel Ángel Díez.
8 Comments
Senyor comte, vosté té l’habilitat de fer-me encuriosir per temes que sovint han quedat aparcats a la perifèria dels meus interessos literaris. Els meus minsos coneixements del realisme rus mai m’haguessin portat a descobrir un Tolstoi condensat i aparentment tan interessant com aquest que ens presenta. Ara mateix, surto disparada cap a la secció de novel·la de la biblioteca a gaudir d’aquesta petita joia.
Corri, corri, Sra. Nomida, que els llibres ja estan agafats i reservats. L’hauran de comprar a més biblioteques.
Corri, corri, Sra. Nomida, que el llibre ja està prestat i reservat. L’hauran de comprar a més biblioteques.
Ara els autors russos? quin nivell Sr. Isidore! ets el meu ídol, jo no m’atreveixo amb el senyor Tolstoi, tot i que fa dos anys que tinc l’Ana Karenina a la tauleta de nit …
No t’espantis, Creta, amb els escriptors russos. És ben cert que són coneguts per les seves novel·les monumentals, però també és cert que tenen uns altres llibres de contes o novel·les curtes del mateix nivell literari i que la teva tauleta de nit t’agrairà… Ara em venen al cap alguns llibres de Gogol, Dostojevskij,Turgenev i el mateix Tolstoi.
Aquest llibre sembla molt interessant perquè tracta de un home que fuig de la vida al seu paìs i viatja per espanya fins arriba a Granada i allà descubreìx una manera de viure diferent de la que fugia.
aquest misatge no era per aquest aticle . ho sentò
No et preocupis, Vanessa. De totes maneres et convido a llegir aquest petit conte. Segur que t’agradarà!