Park, Chan-wook. Old boy
Madrid: Lola Films, DL 2005

No sóc una amant del cinema de terror, però cada any intento anar un dia al Festival de Cinema de Sitges, amb una llista de recomanacions prèviament feta per amics experts en cinema fantàstic i de terror. Gràcies a aquest festival sempre acabo trobant alguna genialitat, aquest va ser el cas d’Old boy.

Una pel·lícula senzillament genial, amb una història que t’atrapa, una banda sonora que et porta de la mà per la història, una interpretació molt bona del protagonista, una escenografia perfecte i un final sorprenent. Hi ha alguna escena d’una violència autènticament desmesurada, surrealista i, fins i tot còmica, que supera al cinema de Tarantino.

L’any 1988, Oh Dae-su, un home de negocis coreà és segrestat davant de casa seva. Quan es desperta està tancat, sense saber ni on ni perquè… mentre està tancat sent a les notícies que la seva dona ha estat brutalment assassinada i la policia creu que ell és el principal sospitós.

Passen els dies, els mesos i els anys, de cop, un dia, després de 15 anys, algú vaporitza l’habitació amb gas i Dae-su perd el coneixement, quan es desperta està lliure, amb un telèfon mòbil i una cartera amb diners. De cop rep una trucada i un estrany li diu que ara és el moment de descobrir la raó del segrest…

Park Chan-wook és un dels cineastes més coneguts de Corea del Sud, i reconegut internacionalment per la seva trilogia sobre la venjança composta per Sympathy for Mr. Vengeance (2002), Old Boy (2003) i finalment Sympathy for Lady Vengeance (2005). Les tres pel·lícules mostren tres mirades diferents de la figura del venjador. Aquest 2012 Chan-wook ha fet el salt al cinema americà i està la seva primera pel·lícula en anglès: Stoker, amb Nicole Kidman.

No puc dir res de les altres dues pel·lícules de la trilogia, ja que no les he vistes, però d’Old boy sí. Vaig descobrir aquesta pel·lícula al Festival de Sitges de l’any 2004, recordo tot l’auditori en un silenci tens, quasi sense respirar, que va esclatar a aplaudiments quan van sortir els crèdits. No m’estranya que guanyés el premi principal en aquella 37a edició.

En tota la pel·lícula es respira un ambient opressiu, la història s’explica sense una narració lineal, hi ha escenes d’una violència molt dura i l’estètica és molt arriscada, però, sobretot, destaca l’actuació de Min-sik Choi, el protagonista.

La banda sonora, composta pel compositor de Corea del Sud, Jo Yeong-wook, és un dels plats forts de la pel·lícula, el vals és senzillament genial. Aquest músic ha col·laborat amb aquest director amb altres pel·lícules, com Thirst (2009) o Sympathy for Lady Vengeance (2005).

Old boy és l’adaptació cinematogràfica del còmic de vuit volums del dibuixant Nobuaki Minegishi i el guionista Garon Tsuchiya, tot i que el final és diferent.

La pel·lícula va rebre molts premis i nominacions, entre els que destaco la nominació a la Palma d’or i el premi Gran Premi del Jurat al Festival de Cannes (2004), el premi a la millor pel·lícula estrangera als British Independent Film Awards (2004), millor pel·lícula asiàtica als Premios del Cine de Hong Kong (2005), millor pel·lícula estrangera al Premis de la Asociación de Críticos de Cine de Austin (2006) i finalista als Premis de la Asociación de Críticos de Cine de Chicago (2006).

L’any 2008 va començar a córrer el rumor per la xarxa que l’Spielberg volia fer un remake americà de la pel·lícula amb Will Smith com a protagonista, les últimes novetats que he trobat és que finalment l’ha rodada Spike Lee, amb Josh Brolin i Elizabeth Olsen com a protagonistes… sense paraules, no entenc perquè els americans tenen la mania de fer pobres remakes d’obres genials.