Barratier, Christopher. La guerra de los botones. Barcelona: Cameo, cop. 2012

L’any 1912 l’escriptor francès Louis Pergaud va publicar La guerra de los botones, novel·la de caràcter biogràfic que explicava la rivalitat entre els nens de dos petits pobles de la França rural.

L’any 1962 Yves Robert va portar al cinema per primera vegada la novel·la de Pergaud. El 2011 Christopher Barratier, el director de Los chicos del coro, va voler fer un remake de la pel·lícula de Robert i com no va aconseguir els drets per a fer-ho va optar per fer una adaptació del guió del film estrenat el 1962 traslladant l’acció a la Segona Guerra Mundial.

La guerra de los botones, el seu títol original és La nouvelle guerre des botons, pel que s’ha explicat abans de no disposar dels drets per a la realització d’un remake, situa l’acció a la França ocupada pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Els nois de Longeverne odien a mort als nois de Velras, el poble veí, i inicien una guerra, sense cap motiu en concret, simplement no volen veure als seus veïns en el seu territori. En una de les batalles, en Lebrac, el líder del grup de Longeverne, té la brillant idea d’arrencar els botons dels seus veïns perquè aquests hagin de tornar a casa vençuts, humiliats i sense roba. A partir d’aleshores els botons esdevindran el botí de guerra i guanyaràn aquells que més botons aconsegueixin.

Paral·lelament entra en escena la Violette, una nena jueva que s’amaga dels alemanys i que iniciarà una gran amistat amb en Lebrac. Quan les coses es compliquin per a la Violette, Lebrac, la resistència francesa i fins i tot els seus odiats veïns l’ajudaran.

La guerra de los botones és una pel·lícula amable i simpàtica que malgrat situar-se en una època històrica difícil i especialment cruel, no abusa de dramatismes i fa servir un to més proper a la comèdia. No és ni original ni sorprenent sinó senzilla i lleugera però això no ha de portar a equivocacions. Sense gaires recursos argumentals i explicant la història d’una manera propera el seu efecte arriba directament a l’espectador i el seu missatge final és clar i contundent.

Hem de deixar de banda els prejudicis cap al cinema francès, generalment qualificat com a difícil i avorrit per al gran públic i deixar-nos seduir per les seves produccions, moltes d’elles de gran qualitat, ja sigui per la seva factura o perquè ens faran passar una estona entretinguda.