Lanthimos, Yorgos. Canino
Madrid: Avalon, DL 2010

Un pare, una mare i els seus tres fills viuen en una mansió on hi ha una alta tanca que rodeja la casa. Els tres fills adolescents mai han sortit de casa i estan sent educats en un mètode que els pares consideren apropiats, sense cap influència del món exterior. L’única persona que té permesa l’entrada a casa és Christine, guarda de seguretat a la fàbrica del pare, que visita al fill per saciar les necessitats sexuals d’aquest. Un dia Christine fa un regal a una de les filles i aquest món paral·lel que viuen comença a enfonsar-se…

No és ben bé un drama, tampoc del gènere de terror… però aquesta pel·lícula et fa estar en tensió tota l’estona perquè no saps què passarà, i sobretot, perquè esperes que una cosa així mai passi a la vida real.

Canino és una pel·lícula grega dirigida per Giorgos Lanthimos, i l’argument es basa en l’experiència del director amb uns amics, que es dedicaven a sobreprotegir als seus fills.

Els tres adolescents es passen el dia jugant, fent esport, nedant a la piscina, fent vídeos casolans, i competeixen a veure qui guanya més adhesius, el premi per ser el millor en realitzar una tasca que el pare els ha imposat.

Els nois reben una educació molt “personalitzada”. Cada dia aprenen noves paraules, a través d’unes cintes de cassette gravades pels seus pares, amb un significat adaptat a la seva vida, per exemple, la mar és una butaca de cuir, una excursió és un material molt resistent amb el que es fabrica el terra o un zombie és una flor groga. També pensen que els gats són animals que els poden matar o que els avions que veuen passar són joguines que poden caure al seu jardí.

No sé ben bé de què ve el títol: “Canino”, de fet, hi ha dues referències clares a la pel·lícula sobre aquesta paraula, una referent a les dents i altre als gossos:

• – Els fills estan convençuts que no poden sortir a l’exterior fins que les dents canines els caiguin, i no poden sortir sense cotxe, però no poden aprendre a conduir fins que els canins els hagin tornat a créixer.
• – Els pares ensinistren als seus fills, obligant-los a comportar-se d’una manera determinada si volen un premi, fins i tot, en un moment donat els ensinistren a bordar com a gossos per a fer fora als gats que puguin aparèixer. A més, hi ha un paral·lelisme amb Rex, el gos que el pare vol portar a casa d’un centre d’ensinistrament però no pot perquè està en fase 2.

Ja he comentat que la pel·lícula genera molta tensió durant tota l’hora i mitja que dura, i per si fos poc, el director ens regala un final obert, no sabem què passa amb cada un dels protagonistes, o millor dit, cadascú es pot imaginar quin és el final, quin és el vostre?

La pel·lícula va guanyar el premi “Un certain regard” en el Festival de Cannes del 2009, el mateix any també va participar al Festival de Sitges, a la secció oficial de llargmetratges a concurs, on va guanya el premi Ciutadà Kane i Jurat Jove. L’any 2010 va ser nominada als Oscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa, i el 2011, als premis Guldbagge de Suècia, va ser nominada a millor pel·lícula estrangera.

La història recorda una mica a la pel·lícula americana El bosque, dirigida per M. Night Shymalan l’any 2004, (compte!, a partir d’aquí és un spoiler!) on un grup de pares pren la decisió d’aïllar a les seves famílies perquè no coneguin els perills de la societat actual.