Campion, Jane. El Piano. Barcelona: Filmax, DL 2004
El pel·lícula explica la vida d’una dona escocesa, muda des de petita i que es comunica per mitjà del seu piano i la seva filla Flora, que arriba a Nova Zelanda per a conèixer el seu futur marit. Amb elles també arriba el seu piano, que es queda abandonat a la platja fins que el seu veí el compra, i li ofereix un tracte per recuperar-lo: ell li deixa tocar el piano i ella es deixa tocar per ell, d’aquesta manera comença una complexa relació emocional i sexual.
El piano és una pel·lícula amb una bona història, grans interpretacions i una excel·lent fotografia, però destacaria la seva banda sonora, composada per Michael Nyman, amb una melodia que quan la sents se’t posen els pèls de punta.
Ada McGrath és una vídua escocesa que arriba amb la seva filla Flora a Nova Zelanda el 1851, per conèixer el seu nou marit, el granger, Alistair Stewart. Arriben en vaixell, juntament amb les seves pertinences i el piano amb què ha substituït la seva veu l’Ada, muda des dels sis anys; també es comunica a través de la seva filla, qui li fa de traductora del llenguatge de signes que ambdues utilitzen.
El nou marit obliga l’Ada a deixar el piano a la platja, on queda abandonat durant molt de temps a la mercè de la calor i la humitat. George Baines, el seu veí, un colon amb tatuatges maoris, el compra, i demana a l’Ada que li ensenyi a tocar, també li proposa un curiós tracte per tal de recuperar-lo: ell li deixa tocar el piano i ella es deixa tocar per George. A partir d’aquí comença una relació emocional i sexual que anirà complicant-se.
El piano és un drama romàntic i eròtic, ambientat a mitjans del segle XIX, escrit i dirigit per Jane Campion l’any 1993 i rodada a nova Zelanda.
Jane Campion és una directora i guionista cinematogràfica neozelandesa. És una de les directores de cinema del seu país més reconegudes mundialment per aquesta pel·lícula, tot i que n’ha dirigit altres també conegudes com Bright Star, Holy Smoke o Retrato de una dama. Amb aquesta pel·lícula es va convertir en la segona dona nominada a un Oscar pel millor director.
El triangle amorós està interpretat per Holly Hunter, Harvey Keitel i Sam Neill. Cal destacar que la pel·lícula va suposar el debut cinematogràfic d’Anna Paquin, coneguda per ser la protagonista de la sèrie True Blood.
Holly Hunter, que interpreta a la protagonista, Ada, és una actriu americana protagonista de moltes pel·lícules com Al filo de la noticia, Always, Arizona Baby, De ahora en adelante o Levity. Amb el piano va guanyar uns molts premis, incloent l’Oscar, el Globus d’Or i el Premi de Festival de Berlín a la millor actriu.
Harvey Keitel, que interpreta al veí, George, és un actor americà que ha estat nominat als Oscar per la pel·lícula Bugsy, i ha protagonitzat moltes pel·lícules, d’entre les que destaquen: Reservoir Dogs, i Smoke. Keitel també és l’amo de la productora “The Goatsingers” amb la qual intenta donar sortida a projectes de joves directors.
Sam Neill, que interpreta al marit, Alistair, és un actor de Nova Zelanda conegut per protagonitzar pel·lícules comercials com Calma total, La caza del Octubre Rojo, o Jurassic Parc.
El Piano va guanyar molts premis com l’Oscar a la millor actriu per a Holly Hunter, l’Oscar a la millor actriu secundària per a Anna Paquin, l’Oscar al millor guió original per a Jane Campion, la Palma d’Or al Festival de Canes per a Jane Campion, el Globus d’Or a la millor actriu dramàtica per a Holly Hunter, el premi a la millor actriu al Festival de Canes per a Holly Hunter, el premi César a la millor pel·lícula estrangera per a Jane Campion, el BAFTA a la millor actriu per a Holly Hunter, el BAFTA al millor vestuari per a Janet Patterson, el BAFTA al millor disseny de producció per a Andrew McAlpine o l’Independent Spirit Award a la millor pel·lícula estrangera per a Jane Campion.
La música, composada per Michael Nyman, és molt important a la pel·lícula, ja que com que la protagonista és muda, el so del piano, a través del qual es comunica, representa la seva pròpia veu. La banda sonora va ser nominada al Globus d’Or a la millor banda sonora original i al BAFTA a la millor música.
Pel·lícula molt recomanable.
Una mica trista a estones, això sí té imatges maques i una música de piano molt bona (com no podia ser d’alta manera!).
Unas imágenes preciosas de Nueva Zelanda, con una gran historia de amor y de libertad. La música es magnífica y los actores está genial. En resumen: muy recomendable.
Una de les meves pel·lícules preferides: per la imatge, per la història (el contrast entre la societat de l’època i la llibertat silenciosa de la protagonista), i sobretot, per la magnífica música de Nyman.
Vaig veure la pel.lícula quan la varen estrenar, em vaig comprar la música del Michael Nyman i després el llibre amb el guió i imatges de la pel.lícula. Han passat molts anys, jo he canviat, però encara em sembla que tot plegat és una fantàstica mostra d’art i sensibilitat.
Esta película la vi con 16 años en el instituto y en inglés….
No guarda muy buen recuerdo.
Puede que si la vuelvo a ver…
Sí, la veritat és que no la vas veure en les millors condicions …
Magnífica. Una obra mestra. La música ha estat molt treballada, així com els escenaris, el vestuari, l’ambientació en general, els plans i la llum. Sobretot la música, però. I la història és un reflex perfecte de la crueltat humana a petita escala. Un deu.
Molta sensibilitat a l’utilitzar la música com a substitut de la paraula,ja que és muda,Michael Nyman ha fet un treball extraordinari i els paisatges de New Zeland són fantastics.Totalment recomenBLE