Si la veritat és que a Stephen King se’l coneix com un dels principals referents de la literatura de terror, l’autor ha intentat allunyar-se una mica de la seva zona de confort aquests últims anys; fins i tot sabent que el seu talent sempre residirà en sobresaltar i atemorir els lectors i les lectores.
No obstant això, si ens remuntem a les seves primeres obres, existeix una que va destacar per molt més que el terror que pogués generar. En ella brillava el drama, la tensió, la desesperança i la injustícia.
La milla verde es va editar en sis publicacions (Las gemelas asesinadas, Un ratón en el pasillo, Las manos de Coffey, Una ejecución espeluznante, Viaje nocturno i La hora final de Coffey) per posar remei al fet que els lectors i les lectores de Stephen King, inclosa la seva mare, saltessin directament al final de l’obra per conèixer-ne el desenllaç. La novel·la va veure la llum l’agost de 1996 i, casualitat o no, la seva estrena en llibreries va venir acompanyada d’una onada de calor en la qual es van sobrepassar fàcilment els 35 °C als Estats Units; mateix escenari en què l’autor construeix la seva ambientació en els primers capítols del llibre durant una data fictícia d’octubre del 1932.

És precisament aquest l’element que predomina al llarg del llibre a banda de la mort: la calor. Aquesta energia tòrrida, pesada, que resseca la boca dels personatges al mateix temps que ajuda a construir un escenari opressiu i asfixiant on l’electritzant mortalitat de la cadira elèctrica de la penitenciaria Cold Mountain atemoreix i paralitza els presos:

Los internos hacían chistes sobre la silla; la gente siempre hace bromas acerca de las cosas que le asustan pero no puede controlar. La llamaban la Freidora o la Gran Licuadora.

Pàgina 25 de la Primera parte. Las gemelas asesinadas. King, Stephen. La milla verde. Barcelona: Penguin Random House, 2022.

La milla verde tracta sobre la vida de Paul Edgecomb, un exfuncionari de presons de 108 anys que narra les seves vivències com a guàrdia en el corredor de la mort.
Els dies del protagonista i dels altres guàrdies passen sense pena ni glòria, insensibilitzats per la mort i l’olor de carn cremada, fins que arriba al bloc E un nou reclús anomenat John Coffey, acusat de la violació i l’assassinat de dues nenes bessones. La condemna a mort de Coffey, qui aviat donarà indicis d’un do singular, desembocarà en una sèrie de successos que posaran a prova la moralitat, el sentit de la justícia i la integritat dels personatges.

L’obra duu a terme un retrat vívid de la pena capital, on la justícia va més enllà del blanc i del negre. Stephen King tracta l’espera, la inquietud i el terror, de vegades histèria, de vegades resignació, que pateixen els reus abans de recórrer el linòleum color llima que els porta a l’Old Sparky. És durant el temps que precedeix a l’electrocució on es mostra la veritable naturalesa dels homes, els seus penediments i les conseqüències dels seus crims: se’n penedeixen o s’enorgulleixen? La seva mort porta justícia o, al contrari, comporta venjança? I més important encara: els van cometre ells, els crims dels quals se’ls acusa?
La convivència entre els guàrdies i reclusos del bloc E de Cold Mountain requereix, en un principi, d’un tracte estrictament cordial i respectuós. En primer lloc, per coexistir de la manera més còmoda possible i, en segon lloc, per assegurar-se de no empatitzar ni encapritxar-se amb cap dels condemnats a la pena capital.
Per trencar aquesta dinàmica freda, humanitzar els presos i veure més enllà del seu número de sèrie i el nombre d’antecedents que carreguen a la seva esquena, King se serveix d’un simpàtic ratolí que, amb una perspicàcia inusitada, es converteix en una part essencial de la rutina a Cold Mountain: el Cascavel.
El Cascavel apareix com la mascota d’un dels presos, en Delacroix, que espera la seva execució imminent. Li parla, l’entrena i li dona afecte mentre que, al costat contrari de la cel•la, un dels guàrdies intenta caçar-lo i la resta de vigilants admira la capacitat del ratolí per sortir-ne il•lès.
Amb l’entrada en escena del ratolí, King mostra la inesperada humanitat dels condemnats a mort al mateix temps que treu a relluir la crueltat d’un dels guàrdies. L’ambigüitat moral del bloc E es va bressolant a poc a poc en un estira-i-arronsa entre la llei i la criminalitat, on qui llegeix empatitza amb els presos i rebutja l’ús de la força per part del sector uniformat de la presó.
És durant aquesta dicotomia moral que, lluny de l’usual terror de King, es va gestant lentament un drama que més endavant es convertirà en una tragèdia. Part important de la dissort dels esdeveniments recau a parts iguals entre el Cascavel i en John Coffey. Tots dos personatges són, en primer lloc, jutjats per les seves suposades baixes capacitats mentals. Se’ls titlla d’estúpids, ingenus i primitius. No obstant això, la seva candidesa i sensibilitat són les mateixes qualitats que acceleren els esdeveniments i treuen a relluir les veritables intencions i la naturalesa dels personatges. Fan que la trama avanci i obliguen els personatges a evolucionar amb ella.
D’una banda hi ha el Cascavel, del qual es desconeixen els pensaments i intencions, però que, més enllà de l’encant de l’animal, fa que lectors i lectores intueixin en ell algun tipus d’oracle que posa en alerta els presos i els guàrdies. I, d’altra banda, el personatge de Coffey, amb el seu particular do, actua com una vareta de saurina: canalitza i experimenta en les seves carns els mals de la resta de personatges, tant físics com mentals. Tot seguit, el pres pot extreure’ls a voluntat i després expulsar-los de si mateix.

Aquesta particularitat d’en Coffey, sumada a la seva edat mental disminuïda, fa de l’home una espècie de màrtir disposat a patir en les seves carns la maldat del món. En la seva innocència infantil únicament desitja ajudar, alleujar i curar, tot al mateix temps, malgrat el desgast i declivi que provoca aquesta condició en ell. L’amor és fortalesa i feblesa al mateix temps.

Estoy cansado del dolor que siento y oigo, jefe. Estoy cansado de vagar por las calles, solo como un tordo bajo la lluvia, sin nadie que me acompañe o me diga adónde vamos y por qué. Estoy cansado de ver que las personas son malas unas con otras. Es como si tuviera trozos de vidrio en la cabeza. Estoy cansado de las veces que intenté ayudar y no lo conseguí. Estoy cansado de la oscuridad y, sobre todo, del dolor. Es demasiado. Si pudiera, acabaría con él, pero no puedo.

Pàgina 410 de la Sexta parte. La hora final de Coffey. King, Stephen. La milla verde. Barcelona: Penguin Random House, 2022.

La milla verde no tracta d’atemorir, sinó d’horroritzar els lectors i les lectores a partir de l’afecte que tots dos personatges desperten en la resta d’implicats, ja que la seva candor no els impedirà també que els titllin de víctimes i ser blanc de la crueltat. Aquí l’amor és humiliat, calcigat, maltractat i reprès. Però també és una força motora de transformació: la confiança es posa a prova, les creences es posen en dubte i la justícia i el seu sistema legal es desafien.
La ferocitat per la qual transcorren els personatges, guàrdies o presos no sols resideix en si mateixos. L’amenaça de la cadira elèctrica és constant en l’obra perquè, encara que els guàrdies mateixos no han de ser executats ni experimentar el poder de l’electrocució, sí que comuniquen fidelment la brutalitat de la Old Sparky. L’obra en tracta el funcionament, els efectes i el posterior i mortífer resultat. La seva presència pròxima o llunyana, física o simbòlica, és el punt en el qual tots els presos, fins i tot aquells per a qui l’execució no és imminent, comencen a defallir. Una vegada la cadira elèctrica s’evidencia com el seu destí final, els homes pereixen abans que els hi lliguin les corretges i els coronin amb l’elèctrode. Defalleixen en ànim, força i voluntat: la pena de mort comença molt abans de recórrer el linòleum verd.

A todos nos llega el final; sé que no hay excepciones. Sin embargo, Dios mío, a veces el pasillo de la muerte parece tan largo…

Pàgina 444 de la Sexta parte. La hora final de Coffey. King, Stephen. La milla verde. Barcelona: Penguin Random House, 2022.

Els guàrdies actuen com a mirall a l’hora de mostrar, de portes cap a dins, com es viu la pena capital. A través dels ulls d’en Paul, el lector experimenta les últimes hores dels condemnats a mort, la seva última passejada pel linòleum verd i les seves emocions prèvies; un procés que té una mica de sant i de respectable, de desesperança i de penediment… i no sols per part dels reus, sinó també per part dels seus executors. No sols són els presos els quals tracen aquesta caminada, també ho fan els seus guardians: duen a terme reflexions de consciència i compassió fins que baixen la palanca que activa el corrent elèctric.

En Paul tampoc s’oblida d’esmentar els familiars i coneguts de les víctimes i dels seus victimaris, que acudeixen al penal per ser testimonis de l’execució. En aquest punt la justícia es baixa de l’escenari i hi puja la venjança en el seu lloc. Sota una pluja d’improperis i malediccions, el reu espera el moment decisiu en el qual sentirà la primera descàrrega. No treu ull a l’uniformat que el custodia a mode de cimbell, ignorant que, darrere d’ell i en un altre racó de la sala d’execucions, un altre guàrdia serà la mà executora que baixarà la palanca. Un últim acte de compassió cap als reus que, en els seus crims, no van tenir-ne cap.

La milla verde és una obra que, lluny del terror convencional, cerca estremir les persones lectores enfrontant-les a l’horror de la pena capital com un cop de realitat. Si bé existeixen esbossos d’elements sobrenaturals dins de l’obra, no és sinó la deshumanització, els prejudicis, l’amenaça de mort i la maldat dels homes allò que construeix aquesta atmosfera de consternació i paüra. És probable que l’autèntic terror resideixi exactament en això: en amagar la maldat en l’àmbit quotidià, tan interioritzada i normalitzada, que no s’és capaç de reaccionar enfront d’ella fins que és massa tard.