Si la veritat és que mai s’ha de jutjar un llibre per la seva coberta, alguns casos són, com a mínim, material d’un extens debat. Obres que, ja sigui per la seva temàtica o pel moment en què van ser publicades, es van titllar de descarades i ofensives: Matar a un rossinyol, La taronja mecànica, Tròpic de Càncer… Totes van ser obres que no van deixar al públic indiferent.
No obstant això, l’obra més polèmica per excel·lència, la que ho va ser en el dia de la seva publicació i la que ho continua sent fins a l’actualitat és Lolita, de Vladimir Nabokov. La novel·la més polèmica del S. XX va ser descrita, a les mans dels seus primers editors, com “extremadament nauseabunda […] hauria de ser enterrada sota una pedra per milers d’anys”.
És comprensible si el lector es para a pensar en el tema central que narra aquesta obra: la confessió d’un delinqüent sexual que, sota el pseudònim d’Humbert Humbert, ens narra el segrest i posterior abús de la seva fillastra. El protagonista ens explica la seva infància, el seu creixement, la seva educació, els seus crims i les seves relacions, primer aprofundint sobre com van néixer les seves inclinacions per a ,més tard, descriure’ns com va conèixer al major objecte de tots els seus afectes: una nena de dotze anys anomenada Dolores Haze. Més coneguda per als lectors i per al narrador d’aquesta obra com Lolita.

Lolita, luz de mi vida, fuego de mis entrañas. Pecado mío, alma mía. Lo-li-ta: la punta de la lengua emprende un viaje de tres pasos paladar abajo hasta apoyarse, en el tercero, en el borde de los dientes. Lo. Li. Ta.

Era Lo, sencillamente Lo, por la mañana, cuando estaba derecha, con su metro cuarenta y ocho de estatura, sobre un pie enfundado en un calcetín. Era Lola cuando llevaba puestos los pantalones. Era Dolly en la escuela. Era Dolores cuando firmaba. Pero en mis brazos fue siempre Lolita.

Inici de la Primera parte. Nabokov, V. (2016). Lolita. Anagrama Edición Limitada.

Aquest llibre s’atreveix a parlar de la pedofília, de l’obsessió, de la manipulació i de les lluites de poder que neixen de la diferència d’edat i de l’experiència. Lolita és una obra crua no sols per l’articulació de les seves temàtiques, sinó també perquè el narrador no és un altre que l’agressor qui, en un intent per defensar-se dels seus crims enfront d’un jurat imaginari, exposa davant el lector els seus desitjos i més foscos pensaments mitjançant l’ús d’arguments freudians i exemples de matrimonis infantils normalitzats en altres països i cultures.

Si bé l’argument va fer famosa l’obra – a més del seu salt a la pantalla gran en 1960 i en 1977 –, la seva narrativa va ser la que la va convertir en una fita de la literatura universal. Nabokov no es va limitar a narrar un crim, sinó que es va permetre el luxe d’aprofundir en la ment del criminal des de la comprensió i l’empatia. Lluny de voler justificar els actes d’un pedòfil, l’autor va tenir la intenció que el lector pogués, de manera excepcional, endinsar-se a l’interior d’una ment malalta per trobar l’origen i el perquè dels seus actes.

Llavors, establerta aquesta perspectiva, cal preguntar-se: amb la delicadesa del seu argument, la ment malaltissa d’un agressor infantil i la percepció distorsionada d’una relació amb una menor d’edat, Lolita té un paper actiu en aquesta relació caracteritzada per l’abús de poder?
Cal entendre que aquesta obra no és, en absolut, romàntica o eròtica. Encara que el protagonista mitfica la seva obsessió i l’objecte de les seves atencions, no es troba consentiment actiu en l’abús per part de Lolita. L’obra no ofereix escenes explícites ni altament descriptives quan tenen lloc les violacions i, com que únicament existeix la perspectiva de Lolita a través de la mirada de l’agressor, cal entendre que la nena és una víctima de la seva pròpia situació. Humbert idealitza la vulnerabilitat de la nena lliurament i modela a Lolita, perquè sigui i faci el que ell necessita.
El llibre mostra la innocència de la nena, la seva ignorància i la incomprensió de la seva vivència al mateix temps que s’interpreta la seva ingenuïtat equívocament com a coqueteria. Però, en la novel·la no es poden viure les experiències de Lolita en primera persona. Es desconeixen els seus pensaments, reflexions, sentiments, pors o desitjos. Únicamen,t les seves accions, les quals estan lluny de ser fiables perquè, en no disposar de la seva narrativa en primera persona, l’única perspectiva que queda és la del seu segrestador. Ella depèn d’ell a nivell econòmic, a nivell físic i a nivell emocional. En primer lloc, per la negligència de la seva mare i, en segon lloc, pel segrest del seu agressor, el qual la porta a recórrer tots els Estats Units. És una nina trencada, manipulada i degradada al llarg de l’argument.

Tenint en compte la càrrega psicològica i humana d’aquesta novel·la, triar una imatge que faci justícia al seu contingut es torna una tasca titànica. I planteja un debat interessant: l’elaboració de la coberta requereix haver llegit l’obra?

Aquesta qüestió s’intensifica amb Lolita. En el moment de la seva publicació, les seves primeres edicions van optar per la sobrietat. Les cobertes es van inclinar per colors moderats: olivera en la seva primera publicació al 1955 a París, uns tons terra al 1959 a Londres i un blanc apagat al 1958 a Nova York. En cadascuna d’aquestes publicacions es ressaltava el nom de Lolita en majúscula i en negreta.