Espriu, Salvador
La pell de brau
Barcelona: Columna, 2010
Aquesta darrera edició de La pell de brau del gran poeta, dramaturg i novel·lista català del Modernisme Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) pretén commemorar el 50è aniversari de la primera edició.
Els poemes venen precedits per un magnífic pròleg de Josep Maria Castellet i set lectures crítiques a càrrec de set analistes polítics i culturals, que ens ajuda als lectors a entendre i a ubicar el llibre en el context històric en que va ser escrit, a finals de la dècada dels cinquanta.
La pell de brau esdevé un poemari singular dins de l’obra poètica de Salvador Espriu, ja que mai abans havia manifestat als seus escrits cap mena d’inquietud política. Així, amb aquest llibre va voler deixar palesa la seva visió sobre la relació d’encaix entre Catalunya i Espanya. I ho va fer utilitzant la imatge de Sepharad com a espai comú i lliure per a una convivència pacífica, que facilités un entorn on poder crear-se els ponts de comunicació que no sempre han estat possibles.
Una barreja d’esperança i de desànim va fluint al llarg de molts dels poemes amb un estil directe sempre ple de significat cívic i moral.
Aquest no és ni era un tema nou sinó que ja ve de lluny -anteriorment el van tractar altres il·lustres poetes catalans com Joan Maragall i Carles Riba– sense que es pugui intuir la llum al final del túnel. Oportú és aquell vers de Miquel Martí i Pol que diu “Això ja ens ve d’antic”.
El poema XLVI és un bon exponent de les intencions del conjunt del poemari:
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un sol home:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts de diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
3 Comments
Un post molt interessant, com tots els teus Isidore Ducasse. L’Espriu el tinc pendent i aquest sembla d’una actualitat “apabullante”. El tindré en compte.
Aquest llibre pot ser molt interessant,perqué ens descriu les pors del autor de que catalans i espanyors no pugin conviure en pau encara que visquin en el mateix pais a l’epoca dels anys cincuanta.
Isidore, aquest llibre és un exemple que la literatura no passa de moda. Es reedita, la llegeixes i és com acabada de sortir de les màquines… Em pregunto quantes novetats passaran aquest sedàs del temps; tu no?