Alborch Bataller, Carmen. Malas: rivalidad y complicidad entre mujeres. Madrid : Aguilar, 2002.

Ens volem, no envegem, ens compadim, ens prestem a la confidència, no donem suport, competim, ens divertim i aprenem juntes “, escriu Carmen Alborch en la introducció a aquesta obra.

Tal com diu l’autora, l’exministra de cultura (1993-1996) Carmen Alborch, ens trobem davant d’una anàlisi sobre les emocions i sentiments femenins recolzat amb un mosaic de lectures, converses, vivències i referències literàries i cinematogràfiques. Un assaig personal que aquesta escriptora ha desenvolupat durant dos anys i que vol ser un instrument de comunicació i d’intercanvi d’idees perquè les relacions entre les dones, moltes vegades complexes, millorin.

Amb el títol de Malas es vol trencar amb el tòpic de bondat entre les dones (recordem el seu lema “som dolentes, però podem ser pitjors”), fer un viatge a través de les raons que han convertit a les dones en rivals, proposar la substitució d’aquesta rivalitat per complicitat i trobar la necessitat de solidaritat entre elles.

Les dones són dolentes amb elles mateixes. Rivalitat, enveja …

Quan una dona fereix a una altra es fereix a si mateixa, i cada vegada que manifesta menyspreu cap a una altra, reforça l’acumulat per la història sobre les dones. I aquest desencontre afavoreix als homes, de manera que les dones segueixen col•laborant en la seva pròpia destrucció.

El sistema d’asimetria social les divideix i les afronta entre elles, les converteix en rivals que competeixen per ocupar un lloc en el món. I és només quan es comparteixen projectes, sentiments i vivències que és possible desplaçar-se de la rivalitat a la complicitat.

L’autora de Solas ens parla d’algunes qüestions clau en les relacions entre dones en el començament del segle XXI. Després d’una introducció dedicada a situar les relacions entre dones en un món construït per i per als homes i d’unes conclusions en la cerca de l’harmonia entre els gèneres, estructura el seu llibre en vuit complets capítols: la manca de solidaritat femenina, la relació entre mares i filles i el paper de la culpa en aquest vincle, la dona masculinitzada o l’exteriorització dels sentiments.

De petites les dones aprenen a competir entre elles i viuen en una necessitat constant de ser acceptades, de demostrar la pròpia vàlua. Creuen que són menys que els homes, no troben els valors amb els quals identificar-se i es devaluen per trobar un lloc en el món masculí.

Les dones han interioritzat els hàbits i rutines que conformen l’esperable. La literatura, el cinema, el teatre i els mitjans de comunicació ofereixen aquesta assumpció de rols. Textos homèrics, Aristòtil o en el mateix Quijote es mostra aquesta inferioritat biològica, intel·lectual i moral.

I potser el capítol més destacat és el de la relació mare i filla: és el resultat de la perpetuació d’unes expectatives exagerades en les filles i d’una desorbitada sensació de culpabilitat en les mares. En aquesta relació aprenen a relacionar-se amb la dona/mare i amb totes les altres dones. Les mares transmeten no només les normes del sistema patriarcal sinó els seus propis conflictes invisibles, com també la relació de dependència o jerarquia de la mare amb el pare. Les mares són omnipotents a nivell simbòlic i d’aquí s’explica la matrofobia.

A més, la cultura ha creat una imatge d’una mare capaç de donar-ho tot, font de comprensió i bondat i una dificultat per la gratificació personal oculta.

Parla del nostre estar en el món contemporani, del privat i el públic, de l’interior a l’exterior, l’íntim i complex univers emocional. De saber definir els nostres interessos, acceptar que les dones competeixen, que són ambicioses … ¿I què? Poder dir sí o no, escollir sense sentir-se culpables.

 
Entrevista a l’autora en el 2004 sobre el seu llibre

Article de Marcela Lagarde Enemistad y sonoridad: hacia una nueva cultura feminista.