*Article escrit per Tyler Durden i Repo Man

 
Quim Monzó és el darrer guanyador del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per primer cop, el president d’Òmnium no li va poder comunicar personalment el premi i ho va fer per carta (cal recordar que el president d’Òmnium Jordi Cuixart és a la presó des del 16 d’octubre). El nom de Quim Monzó feia temps que sonava, està considerat de manera unànime un dels més importants escriptors vius en llengua catalana, possiblement el millor juntament amb Jaume Cabré. Des dels seus inicis més experimentals, i no reeditats, fins als seus articles diaris actuals, tota una trajectòria que inclou alguns dels contes més innovadors que s’han escrit en català i tres novel·les. Repassarem una mica aquesta trajectòria, però per començar pel començament: qui és Quim Monzó? com són els seus escrits?

Quim Monzó va néixer com a Joaquim Monzó Gómez el 1952 a Barcelona, i en la seva narrativa hi ha quelcom màgic. Com succeeix amb els grans escriptors, les seves paraules provenen d’un lloc indeterminat, gairebé fora de l’espai i del temps. En els seus textos (excepte els periodístics, és clar) no hi trobem referències ni a la seva pròpia biografia, ni a la cultura popular del moment, ni a les ciutats, ni al camp. Són com un experiment, funcionen en un estrany equilibri. Segurament la seva idiosincràsia està marcada pel fet que Monzó sempre comença a escriure els seus textos sense un pla previ, de manera improvisada:
 

Un conte el començo a escriure sense saber cap a on vaig, i em deixo portar. Per això el cinquanta per cent dels contes que escric se’n van a la paperera, perquè potser tenen inicis brillants però no funcionen, no van enlloc: no són contes, en tot cas són narracions. No pots començar un conte sabent com acabarà ni què passarà, perquè llavors ja no l’escrius.

 
Potser la millor paraula per definir aquesta qualitat gairebé etèria de les seves narracions és metaficció: ficció sobre ficció. Entra dins la ficció i hi escriu una història. És per això que -en el meu cap, almenys- Monzó és un post-modern. La seva ficció és autoconscient, irònica, no exempta de cinisme, amb una certa amargor existencial i un sentit de l’humor pessimista.
 

Veig els personatges de Guadalajara com individus en un laberint, que no veuen sortida, amb moltes ganes de dimitir.
 

 
Molt en els seus inicis Quim Monzó va ser un autor experimental, va escriure dos llibres no reeditats que són L’udol del griso al caire de les clavegueres i Self service, aquest darrer a quatre mans amb Biel Mesquida, són llibres curiosos i amb un interés limitat, no són representatius ni de l’obra ni de l’estil de Quim Monzó, però aquí queden apuntats (i també en vaig parlar juntament amb altres obres “renegades” en aquesta entrada). Però després dels experiments de joventut va arribar el Quim Monzó més conegut, el que ha guanyat el premi, els contes de Quim Monzó han marcat un abans i un després a la literatura catalana i tenen una influència brutal.

És la narració breu, els contes, un gènere menor? Rotundament no. Quim Monzó n’és una de les millors proves, però altres autors abans que ell -i que el van influenciar de manera més o menys decisiva- també van cultivar el gènere del conte amb excel.lents resultats: Franz Kafka, Thomas Hardy, Roald Dahl, Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, J. D. Salinger (a qui va traduir a principis dels anys vuitanta), Anton Txékhov.

Com a bon autor post-modern crescut després del maig del 68, les seves arrels culturals trascendeixen el territori en què va nèixer. Monzó només cita un parell d’autors catalans entre aquells que el van animar a escriure (després de guanyar-se la vida com a traductor i dissenyador gràfic): Pere Calders i Francesc Trabal. Com Monzó, aquests dos autors evitaven qualsevol element superflu i cultiven una prosa que podríem anomenar essencialista o inclús minimalista. Un conte sobre un personatge que mira per la finestra, per exemple:
 

Apa, diu la Mònica, després et trucaré; i penja. Penja si vols, que a mi tant m’és, perquè l’únic que ara m’interessa al món és mirar per la finestra i abstreure’m de la resta de l’univers. Durant tota aquesta estona que fa que estic mirant per la finestra, no he pensat en la feina, ni en la família, ni en cap dels molts problemes que de nit no em deixen dormir. (Miro per la finestra, de Mil cretins).

 

 
Entre els 80 i els 90 es va viure una certa revalorització del conte després de ser considerat un génere menor, això va coincidir amb l’auge de Quim Monzó i també de Sergi Pàmies, dos autors que tot i fer de tant en tant alguna novel·la s’han dedicat sobretot al conte i en gran part l’han reivindicat, han aconseguit que crítica i públic segueixin prenent-se seriosament el génere més enllà de la moda, moda que ells mateixos van contribuir a establir. Els seus contes són breus, eteris com hem dit abans, els elements narratius estan reduïts al que és essencial, i busca la sorpresa, el gir inesperat, com molts dels autors que el van influenciar, com Calders o Borges o Cortázar.

Aquesta primera etapa ja de maduresa la formarien els següents llibres de contes, no feu cas de les dates que són llibres reeditats, van ser publicats originalment els anys 1978, 1980, 1985 i 1993 respectivament:
 

Uf, va dir ell / Quim Monzó. Barcelona: Quaderns Crema, 2000

…Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury / Quim Monzó. Barcelona: Quaderns Crema, 2001

L’illa de Maians / Quim Monzó Barcelona: Quaderns Crema, 2007

El perquè de tot plegat / Quim Monzó. Barcelona: Quaderns Crema, 2007
 

 
I també en aquesta etapa va escriure dues novel·les, no tan celebrades com els seus contes però d’una qualitat innegable. Curiosament Quim Monzó sembla menys cómode en un génere a priori més “fàcil” com és la novel·la, en una novel·la és possible trampejar o fent un símil amb la boxa “guanyar per punts”, en els contes no és així, o es “guanya per KO” o es perd. Les novel·les van ser publicades els anys 1983 i 1989, la primera sobre la vacuïtat del món actual agafant com excusa el món de l’art i la segona una novel·la absolutament iconoclasta i irreverent que sembla sortida del catàleg de La sonrisa vertical.
 

Benzina / Quim Monzó. Barcelona: Quaderns Crema, 2005

La magnitud de la tragèdia / Quim Monzó. Barcelona: Quaderns Crema, 2005
 
Parem-nos un moment aquí. En aquell moment no hi havia dubtes que Quim Monzó era un dels millors escriptors, havia fet el cim i ara quedava veure què faria, si cauria daltabaix com tants d’altres o aconseguiria mantenir-se a dalt de tot. Siguem sincers, molta gent estava atenta de manera malsana a veure si queia, però no només no va caure, va demostrar que els llibres anteriors no eren un miratge, mantenia el talent i no va afluixar gens el seu rigor, el 1996 sortia Guadalajara i el 2001 el que per mi és el seu millor llibre (i això és dir molt) El millor dels móns. En aquest darrer llibre s’hi inclou una novel·la breu, Davant del rei de Suècia, aquí no sembla que a Monzó l’incomodi l’extensió, s’hi recrea i va desplegant tota una història, amb precisió i sense oblidar els seus trets característics les coses no són el que semblen i fins i tot els anhels més elevats poden semblar ridículs, sobretot quan tendim a fer el nostre entorn a mida de les nostres limitacions, m’ha quedat una explicació molt poc clara però és això o espòiler així que… Un fragment amb un detall, en aquest fragment Monzó descriu la portada del llibre que estem llegint, és un petit fragment que Quim Monzó ha reescrit per a cada portada que s’ha fet del llibre en totes les edicions arreu del món, el protagonista troba algú llegint el seu llibre:
 

Està asseguda en una d’aquelles cadiretes minúscules i té a la mà un llibre. De tant en tant, quan l’orador fa una pausa per beure aigua, la Vanessa l’obre, el fulleja, en llegeix un fragment. Amargós el reconeix: és un llibre seu: el seu recull de narracions poètiques! N’identifica la coberta: blanca, amb els tres homes amb gorra i camisa de ratlles, les lletres negres i els filets verds. S’emociona. és la primera vegada a la vida que descobreix algú llegint un llibre seu i els ulls se li entelen amb una aigua netíssima.

 

 
Si hagués de recomanar un llibre Quim Monzó sense dubte triaria aquest, té contes, el punt fort, i té una novel·la, i va ser escrit en un estat de gràcia, aquest llibre està escrit pel millor Quim Monzó. La seva obra narrativa seguiria amb el llibre Tres nadals, el 2003 i Mil cretins el 2007, i ja. Des d’aleshores no escriu narrativa, fonamentalment per falta de temps, un temps que dedica a una altra branca de la literatura, els articles d’opinió, molts d’aquests articles recollits en 11 llibres: El dia del senyor, Zzzzzzzz, La maleta turca, Hotel Intercontinental, No plantaré cap arbre, Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes, Tot és mentida, El tema del tema, Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn, Esplendor i glòria de la internacional papanates i el darrer de tots Taula i barra: diccionari de menjar i beure. En els seus articles també mostra un gran rigor, escriu molt bé i no és per casualitat, hi ha molta feina al darrera, una feina que es pren de manera absolutament seriosa i amb una precisió de rellotger per fer encaixar els articles en els espais que té assignats i traduir-se a si mateix (escriu a La Vanguardia, un diari que es publica en els dos idiomes). Els articles de Quim Monzó ja són una altra cosa, necessàriament ancorats en un temps i un moment i una actualitat, això els podria fer semblar peribles, però la veritat és que es llegeixen bé i en general és com tenir l’autor al davant xerrant sobre el que sigui, i amb el temps que fa que s’hi dedica (i els darrers anys a diari!) això és literalment cert, ha parlat ja de qualsevol tema.
 

 
Amb tot això tenim més o menys repassada tota l’obra de Quim Monzó, algunes curiositats per anar enllestint.

Entre el 2009 i el 2010 hi va haver una exposició dedicada a ell a l’Arts Santa Mònica, “Com triomfar a la vida” aquest n’és el catàleg.

I ja per acabar alguns videos, com aquesta conversa amb la periodista Anna Guitart:
 

 
O aquest altre, Quim Monzó i Enrique Vila-Matas a L’hora del lector en aquest enllaç:
 

 
I el seu discurs al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, fent referència a la xarxa de bibliobusos creada per la mancomunitat.