Todó, Joan. A butxacades
Barcelona : Labreu, 2011
Un viatge per La Sénia, aquest recull de contes. Contes a grapats, amb la mida justa per explicar allò que volen dir. Narracions que caben dins la butxaca. Alguns rodons, caramels que inunden la boca i desafien les papil·les gustatives a descriure’n el sabor. D’altres com peta zetas que exploten la imitació de coca-cola contra el paladar. I també n’hi ha com pedretes que se’t fiquen a la sabata i t’entorpeixen el caminar: una molèstia, un no sé què que t’angunieja. Que et fa parar a pensar. Maleïda crisi que m’ha deixat a l’atur i ara no hi veig la sortida, maleït pas del temps. Què bonica aquella noia que ja no ha tornat. És una sort o una desgràcia el que tingui un amic que sí s’ha fet un lloc i m’ha plantat al bar? Ai, aquells viatges en tren!, quan el vi de garrafa era perfecte per a l’objectiu d’ebrietat que imposava el desig de la totpoderosa urgència adolescent, quan anàvem a la gran Barcelona fugint del poble minúscul i tot era una festa i nou de trinca per estrenar. Què punyetes és un heroi? Va, digues, parlem-ne clar, de tota aquesta bajanada cavalleresca sexista succedani de la cosmovisió medieval. Sóc invisible. Silence, please!
Joan Todó i Cortiella va néixer l’any 1977 a La Sénia, un nen de la baby-boom que ha crescut i escriu com els grans. A part d’A butxacades, l’any 2007 va publicar el seu primer llibre, de poemes, Los fóssils (al ras). Fa veure que s’adreça només a la gent de la seva contrada. No us el cregueu, posaria la mà al foc que vol escampar pel món aquests personatges que duen tan incrustat a la pell el paisatge natal. Perquè la seva és literatura de la bona. Hi abunden els localismes del parlar occidental de les terres de l’Ebre, d’acord, però això no fa sinó dotar de veracitat les històries que conta (i ho fa amb una frescor encomanadissa de limones salvajes del Caribe). Els cus unes ales casolanes per a que volin mar endins i terra enllà i encara més enllà.
Són persones patètiques, les que descriu, tendres, maldestres, alguna n’hi ha de terrorífica, inconscients, encantadores. Les seves dèries pertanyen al més rabiós dels moments actuals. Ens parlen de la desfeta, sobretot, des de registres diversos, a través de temes dispars. Parlen força, les històries de Joan Todó, i callen quan val més callar.
Des d’aquí, si em pot escoltar: un prec, de genolls: segueixi escrivint, senyor Todó, si us plau. L’estaré esperant. I segur que no sóc l’única.
Us deixo un Youtube amb la lectura d’un fragment d’un dels contes d’A butxacades per part de J. M. Tibau.
