HUNTER
Un home amb barba, americana i corbata. Fins aquí tot normal. La gorra vermella que el tapa, però, comença a no encaixar, ni tampoc la garrafa de plàstic quasi exhaurida d’aigua, que duu a la mà. I és que davant d’ell no hi ha una sala d’actes, ni l’últim restaurant de moda…. davant d’ell hi ha el Desert. Literal. No es veu ni una ànima, ni un bri de verd, però ell camina i camina, no li queda una altra…
El desert es diu Mojave i està a Texas. L’home es diu Travis, i quan hagis compartit amb ell les més de dues hores d’aquesta obra mestra, potser estaràs d’acord amb mi. Penso que mereix compartir l’Olimp dels personatges cinematogràfics amb un altre Travis mític: el que té el rostre de Robert de Niro a TAXI DRIVER. Però aquest Travis d’avui, aquest Travis nostre viu en el silenci. El silenci de la pèrdua, però també de l’esperança…. Ha deixat moltes coses enrere, i algunes les voldria retrobar.
Aquest matí escoltava el Basté a Rac1, i parlava amb l’actor ros i guapo de MERLÍ, en Carlos Cuevas. Feien memòria dels clàssics, i li ha dit que ahir va revisitar PARIS, TEXAS. He saltat com un ressort, li hagués fet una abraçada si l’hagués tingut davant! Fa molt temps també que jo no em regalo aquesta joia. Sant Jordi, el dia perfecte.
Per a crear una obra d’aquesta magnitud, cal una conspiració d’artistes, genials i en estat de gràcia. Harry Dean Stanton va posar pell i cara a Travis, i va tenir un soci davant de la càmera amb un cor ple de comprensió i tendresa: el Walt interpretat per Dean Stockwell. Al darrere, tres gran responsables.
Les paraules i els fets d’aquesta bellíssima història van néixer al cap de Sam Shepard. La guitarra desolada i inoblidable de Ry Cooder es queda dins teu per sempre un cop l’has escoltada. I tot orquestrat pel director més internacional que Alemanya ha vist néixer: Wim Wenders. Ell va fer el miracle tres anys després: va convertir poesia i filosofia en cinema a CEL SOBRE BERLIN , allà on els éssers humans i els àngels amb ales poden conviure. Abans però, ja havia conquerit el festival de Cannes el 1984. Va ser per aclamació, de jurat i de públic, amb la peli que et proposo veure avui. No era cap desconegut (portava una dècada fent llargmetratges) però amb PARIS, TEXAS va saltar a una altra dimensió. I el món ho veié, i aplaudí.
Pot existir un lloc on tornar a començar. Un lloc on dos amants van fer l’amor per primer cop. Un lloc on aquells que has perdut tornaran a estar junts. És un lloc al mig del no res, del que només guardes una foto arrugada i polsegosa. El trobaràs a prop del riu Vermell, el mateix on Howard Hawks i John Wayne es van fer una aventura en forma de Western. Però abans hauràs de fer les paus amb el passat. Hauràs de trobar qui somniava en fugir, nua de nit, pel mig de la carretera, travessant els camps i surant per la llera dels rius, sempre corrent. I quan trobis aquell somni daurat i vermell, sabràs que per llarg que sigui el camí, pots arribar a casa.
6 Comments
Una gran pel·lícula. Recordo que em va impactar molt, quan la vaig veure per primer cop.
Vull veure una noia rossa d´uns 25 anys de cabellls estirats…Li fa res si m´assec…Coneixia una parella estaven enamorats…Uf!!! quins records és allò de la mida del amor és estimar sense mida….Qué gran Travis amb un fràgil i lluminós Harry Dean Staton. Que bona i inspirada la mùsica d´en Ry Cooder, Qué força l´història d´en Sam Shepard i el mestratge d´en Win Wenders. Gràcies per posar el focus amb aquesta joieta fílmica.
Wim Wenders és un director molt especial, dels grans.
Heu sentit mai a parlar de ”la paella de la teva vida”, que quan la tastes saps immediatament que mai en menjaràs cap altre millor?
Amb “París,Texas” em va passar el mateix.
Wenders és el millor a l’hora de construir escenes plenes de colors i objectes.
Hay algo nuevo de Wenders?
Gran monòleg de Travis, el personatge silenciós, cap al final de la pel·lícula. Un dels grans textos (literaris) del cinema.