Sennell, Joles; Vila Delclòs, Jordi. Conte de riure, conte de plorar. Barcelona: Cruïlla, 2003. 

Aquesta és la història de dos germans bessons, en Noh i en Bar. Però és també una història de pallassos, d’una guerra, de la solidaritat, del voler compartir les emocions… Tot i ser un llibre infantil adreçat a nens i nenes de 7 a 10 anys, el sentit simbòlic i metafòric amb el qual es tracten alguns temes pot fer necessari el recolzament d’un adult en la lectura. Pel mateix motiu, als adults que l’hem llegit (i als que a partir d’ara el llegireu, espero) ens ha calgut posar la mirada innocent que requereix un text tan directe i sincer. Us he de confessar que jo ja vaig quedar captivada des del començament, i ho vull compartir: “Una vegada hi havia un matrimoni que, després de molts anys, van veure acomplert el seu desig de tenir fills i els va néixer una bessonada. A la clínica on havien nascut, els metges van revisar els nens i van dir als pares: –Són nens normals, però estan buits per dintre.” 

I això no passa només al principi. Conforme anem avançant ens adonem que el text ens deixa moltes frases per parar-nos-hi a pensar; que ja el propi títol ens apunta que potser ens arriba a emocionar: Conte de riure, conte de plorar. Com també ens suggereix que un altre protagonista del relat és la dualitat. És la història d’en Noh i Bar, de dues vides que transcorren en paral·lel, però que són dues. És un llibre dual que parla de l’alegria i la tristor, de la buidor i la plenitud, de la guerra i la pau, de riure i de plorar. 

Una dualitat present en el propi autor, Josep Albanell, que signa les seves obres per a infants amb un pseudònim, Joles Sennell, construït a partir de la combinació del seu nom amb el de qui el va introduir en aquesta nova escriptura (Josep+Carles / Albanell+Senpau): “Pel que fa a mi, per escriure la meva primera obra infantil, Un llibre amb cua, vaig necessitar el concurs d’un amic meu, mestre, en Carles Senpau, per donar el primer pas, ja que el gènere em semblava bastant més complicat que la literatura que ja havia practicat fins aquell moment.” [De l’article “Escriure a Lil·liput”.]

Pel que fa a les il·lustracions, de Jordi Vila Delclòs, són també netes, clares, emotives i en molt bona harmonia amb la narració dels fets i dels estats d’ànim dels personatges.

I ja per acabar, una versió de la història ben original: