Kaleidoscope. Tangerine dream
[S.l.] : Repertoire, cop. 2005 [ed. orig. 1967]
“Relax your eyes, for after all, we can but share these minutes / Relaxa els ulls, després de tot, no podem sinó compartir aquests minuts“. Amb aquesta frase els integrants de Kaleidoscope (no confondre amb la banda nord-americana del mateix nom) ens preparen per l’escolta de Tangerine Dream, el seu debut de 1967. Aquests quatre joves britànics (Eddy Pumer -guitarra-, Steve Clark -baix i flauta-, Danny Bridgman -bateria- i Peter Daltrey -vocalista-) prenien el seu nom del tub amb vidres de colors i miralls que forma imatges simètriques i variables. Certament, escoltar Tangerine Dream és com mirar en un calidoscopi una successió d’imatges multicolors i canviants, de pop alegre i de passatges folk onírics.
Un àlbum destinat a triomfar que malauradament es va quedar en l’intent. I motius no li mancaven, amb melodies instantànies i dolces harmonies vocals influïdes per Beatles i Byrds (Holiday maker o el tema inicial, Kaleidoscope, són una bona mostra) , però també composicions de to psicodèlic com Dive into yesterday o Flight from Ashiya.
Sota aquesta façana multicolor, Tangerine Dream també amaga lletres remarcables, com la surrealista (Further reflections) In the room of percussion o el relat curt (70 versos) The sky children, que tanca magistralment el disc. Aquesta faceta es veu més marcada als seus següents treballs, Faintly blowing (1969) i White faced lady (gravat entre 1970 i 1971 i inèdit fins el 1991), abans de rebatejar-se com a Fairfield Parlour i seguir una línia més progressiva.
En aquest vídeo podeu veure a la banda interpretant Flight from Ashiya i Holiday maker per a un programa de la televisió francesa:
3 Comments
aquest grup va beure d’altres del tipus Pink floyd, etc. Varen tenir els seus cinc minuts de glòria però no es poden comparar amb Waters, Gilmore i companya.
Totalment d’acord, Josep. Els Pink Floyd jugaven a una lliga molt superior i no se’ls pot comparar (al menys, jo no els he comparat). Però no per això hem de deixar de recuperar grups i discos “menors” en la història de la música que també són interessants.
Albert, diculpa, però no vaig llegir tot el text. He vist que en cap moment els vas comparar. D’acord també en que era un pop sense més pretensions com el de molts altres i estic d’acord en creure que cal recuperar certs sons d’anys enrrere. La memòria històrica és, per mi, molt important, tot i que no sóc tampoc tan vell.
salut!