Márquez, Eduard. L’últim dia abans de demà. Empúries: Barcelona, 2011
Aquest llibre d’Eduard Márquez és dur, molt dur. Però en canvi la seva lectura esdevé, segons avança el text, en una font de plaer com el que només donen les bones novel·les. Segurament la seva estructura té molt a veure en aquest fet: paràgrafs molt curts, tant directes que gairebé interpel·len al lector i quasi acaronen la forma de poemes. Aquesta brevetat estilística, minimalista es podria dir, també es reflecteix en la llargària del llibre: en una tarde vaig fer la lectura, atrapat literalment per l’esdevenir dels personatges que habiten aquesta història. Uns personatges i una història que es fa molt propera per aquells que com l’autor van nàixer als 60. Una generació que amb alguns anys de retard va fer seva la màxima de sexe, drogues i Rock and Roll i que a partir de moltes referències i cites es fa present en la novel·la.
La casual retrobada del protagonista amb un antic amic d’escola, ara convertit en captaire, desencadena la narració de la vida dels tres personatges principals de l’obra: el mateix narrador, el seu amic Robert i Francesca, una noia que gravita entre l’un i l’altre. A partir d’aquest triangle Eduard Márquez realitza una radiografia d’un personatge, de la seva família, de la seva experiència vital, que acaba esdevenint també en una instantània de tota una època: els moguts i apassionants anys 70 i 80, amb Barcelona com a lleu però diàfan escenari. No falten doncs les referències a la brutal educació religiosa, el naixement del punk, les primeres experiències amb les drogues i el sexe, l’art, la lectura…
Però L’últim dia abans de demà és bàsicament la crònica del fracàs personal, de la frustració del personatge principal envers la seva vida. L’amistat amb Robert i la relació amb la Francesca, la dedicació professional, les relacions amb els seus pares, amb la seva ex parella i amb la seva filla. L’autor es serveix dels elements que he descrit més amunt per descriure amb mestria un dolorosa però atractiva història que es fa addictiva pel lector.
En paraules de Joan Josep Isern, aquesta és “una novel·la de poques paraules i moltes idees, de poques evidències i molts suggeriments”. Mèrits que entre d’altres han fet de la novel·la ser mereixedora d’estar nominada al Premi Crexells de novel·la. Un premi organitzat per l’Ateneu Barcelonès, atorgat pels vots dels lectors i que per primera vegada ha estat obert als usuaris de les Biblioteques de Barcelona. Des d’aquí us animem a participar!
Dos vídeos per acabar:
El primer, el “book trailer” (quin nom més horrorós!) que l’editorial Empúries va realitzar pel llançament del llibre.
I el segon, el vídeo de la cançó “Drugs, sex and rock and roll” del grandiós Ian Dury, que encara que és només una referència a un detall del fil argumental, em ve de gust penjar amb aquesta recomanació.
12 Comments
Hauré de cercar un forat entre lectures perquè m’ha interessat el que presentes, potser per la cosa generacional, també per la curiositat de llegir en Márquez. I gràcies per penjar el video de l’Ian Dury, feia temps que no el sentia i, la veritat, em continua fascinant aquest cràpula.
Maite, és una lectura que a mi em va sorprendre. Un autor que es mereix una lectura reposada… M’encanta trobar amants del Dury! En directe, un dels millors que he pogut sentir i veure.
ja m’han recomanat aquest llibre tantes persones diverses i per tantes bandes diferents que està clar que al final ha de caure 😉 gracis
Un nom molt suggerent, Gata de Cái. Fes que caigui, no et decepcionarà, segur.
Aquest llibre es veu que es molt interessant, perqué és una historia que ens fara endinsar-nos a la cruda realitat dels anys 60 i 80,una realitat ple de sexe, drogues i que en aquesta epoca és el principi del estil ” punk” mesclada amb una historia de un triangle amoròs.
Em sembla increïble que tot això estigui condensat en un llibre tan prim i que es pugui llegir en una tarda. Gràcies Burma per la recomanació!
Em repeteixo una mica, Jane. Però coneixent el que t’agrada, aquest llibre t’encantarà…
Sens dubte que aquesta és una gran novel·la, tant per l’estructura com per la diversitat d’atmosferes creades i per l’ús precís del vocabulari. És d’aquelles novel·les que et sap greu que s’acabin, realment bona literatura. I que em dieu del títol? Tranquilament podria ser un vers.
Una de les virtuts de la novel·la, Isidore… El llenguatge i l’ambient poétic que crea l’autor no decepciona.
El vaig llegir l’estiu passat i em va encantar.
Tremenda novel·la. Me la vaig llegir perquè em va intrigar el teu post, Néstor, i ha valgut la pena. Les primeres línies són ja un cop tan brutal que, si es continua endavant, és que s’ha assumit aquesta mescla terrible i addictiva de bellesa i dolor que impregna tota la novel·la i no es vol renunciar a saber com es van recomposant tots els pedaços d’aquest calidoscopi narratiu. Molt recomanable. Ara vull seguir llegint, amb calma, tot el que ha escrit l’autor. Gràcies!
K. Le Guin, quin gran nom el teu. Si com dius he estat capaç de despertar la teva curiositat pel llibre, i a sobre aquest t’ha agradat, la meva satisfacció és màxima. M’en vaig a dormir molt content… Gràcies a tu.