La Biblioteca Jaume Fuster va reunir el passat divendres a quatre dels més reconeguts poetes de la poesia catalana contemporània –Joan Margarit, Carles Camps Mundó, David Castillo i Manuel Forcano– en un recital poètic amb la col·laboració de l’editorial Proa i la seva col·lecció de poesia Els Llibres de l’Óssa Menor, en el marc del festival Barcelona Poesia 2011.

Va ser un recital on els protagonistes van ser els poemes i només els poemes, aquests cossos estranys formats per vers rera vers formats a la vegada per paraula rera paraula. No va haver-hi espai per la música, ni per sorolls anònims ni estridències inhòspites, fet que l’auditori va agrair forçant als poetes a recitar un darrer poema a cadascú. 

Tots quatre són poetes diferents amb una poesia diversa i alhora molt representativa dels seus estils. Els poemes d’en Manuel Forcano (Barcelona, 1968) van ser de caire realista, gairebé descriptius evocant els seus viatges per diverses ciutats del món àrab com Bagdad, El Caire i Beirut. Uns versos del poema Nilòtica: A coberta de l’autobús fluvial d’El Caire / m’estabornia el color del sol al teu damunt. / Del teu nu en vaig fer una platja: / era estiu i m’hi banyava. / Així fóra teu.

Els poemes que va recitar en Carles Camps Mundó (Cervelló, 1948) pertanyen al poemari La mort i la paraula, llibre que va escriure en un moment difícil en el que lluitava contra una malaltia que afortunadament va superar. Aquests són uns poemes durs al voltant de la malaltia i la mort, però que canvien de to a la darrera part del llibre, restant a mig camí entre l’alegria per la superació i la resignació per l’arribada del darrer viatge. Una estrofa d’un dels poemes: no visc sinó amb l’ansiosa esperança / d’una mort més llunyana que la d’ara / una mort postergada, / una mort diferida un cop i un altre.

En Joan Margarit (Sanaüja, 1938) va tornar a connectar amb el públic recitant diversos poemes del seu darrer llibre, No era lluny ni difícil, que ja vam comentar  fa uns mesos. En Margarit és un expert en passar el ribot al poema fins deixar-lo en la més sincera emoció i experiència. Uns dels poemes que va recitar va ser Aquells temps, la darrera estrofa diu així: Com la seva, la meva soledat / ja fa temps que ha perdut el seu prestigi. / Damunt del terra de l’aparcament, / veig tot el que he estimat i no podré / salvar mai més del fred i de la pluja.

De la poesia de David Castillo (Barcelona, 1961) en Joan Margarit va dir que era una de les millors barreges d’avantguardisme, rebel·lió i classicisme. Tant en David Castillo com la seva poesia estan molt arrelats al seu barri, Vallcarca, i els fronterers, El Coll, La Teixonera i El Carmel. Un dels seus poemes més coneguts és Rambla del Carmel, del poemari El pont de Mühlberg, i va ser l’últim que va recitar. A continuació la tercera estrofa: I tu de què em parles? / D’una cultura de tanatori, / d’un rumor que no interessa ningú, / de tu, em parles de tu. / Jo vaig amb una pressa desesperada / i el món es mou a un ritme desesperant.