Lester, Richard
Robin y Marian
Madrid: Columbia Tristar, 2002

Què és més heroic, creuar un camp de batalla sota la pluja de foc per guanyar les muralles de Jerusalem, o travessar la porta que et separa de la dona que vas deixar fa vint anys amb l’esperança que encara t’estimi? Qui ha de reunir més valor, el cavaller que sosté la mirada de l’enemic amb el qual es bat o l’home que, conscient de la seva decadència física, tem trobar més pietat que passió als ulls de l’estimada? Quines ferides couen més, les de la carn oberta pel tall d’una espasa o les de l’amor suspès en el pas del temps?

Aquesta és la història de Robin i Marian, la de l’amor quan envelleix, la de les il·lusions efímeres que creixen entre les arrugues del cos i les de l’ànima, la d’un heroi –Robin Hood– en la tardor de la seva trajectòria mítica.

Va haver d’arribar aquesta pel·lícula l’any 1976, potser la millor de Richard Lester, perquè el cinema li treiés a l’habitant més famós de Nottingham la lycra verda i aquell barret ridícul més propi d’un músic tirolès que d’un cavaller medieval. El nostre heroi ja no és un jove saludable, àgil i encisador Errol Flynn que salta i grimpa en technicolor pel bosc de Sherwood; és un Sean Connery vell, calb, rondinaire i feixuc que torna a casa després de vint anys a les croades. La pel·lícula, pròpia del corrent crepuscular que, des del western, va contagiar el cinema nord-americà dels anys 60s i 70s, ens mostra un Robin Hood desmitificador, que sent nostàlgia dels temps passats, que veu morir al seu rei (Richard Harris en el paper de Ricard Cor de Lleó) i que torna a Sherwood sabent que el bosc serà, al mateix temps, refugi i frontera necessària amb uns temps que ja no són els seus.

Ella, Marian, tampoc és una princesa de trenes rosses, llavis carnosos i vels insinuants, sinó una Audrey Hepburn magnífica en la que seria la seva penúltima aparició cinematogràfica. Sense maquillatge, sense filtres que dissimulin les arrugues del rostre i sota un hàbit de monja gens afavoridor, aquesta Marian és una dona que ha après a viure sense qui va ser l’home de la seva vida; sense enyor però també sense cap esperança, reclosa voluntàriament a un convent petit, del qual és l’abadessa. Per això mateix, quan Robin torna a buscar-la després de vint anys, la il·lusió de l’amor retrobat no aconsegueix treure-li a Marian, lúcida i molt més conscient que Robin del que significa el pas del temps, la convicció agredolça que res no tornarà a ser com abans, i que el que quedi de bo serà molt breu.

El pas del temps i les cicatrius que deixa al cos i a l’ànima d’uns personatges llegendaris és el protagonista principal de la pel·lícula des del primer fotograma (que també és l’últim abans dels crèdits finals): la imatge silenciosa d’unes pomes marcides i una espècie de calze, com en una natura morta de Zurbarán. Però, malgrat el caràcter transcendent i sentimentalista de l’argument central, el guió està farcit d’ironia i de tendresa; de moments tan poc èpics i tan humans per a un heroi com la falta d’agilitat i d’alè en enfilar-se a un arbre o quan, en baixar d’un altre arbre, Robin no pot evitar mostrar-nos el cul.

És molt difícil, en recordar aquesta pel·lícula, que el més dolç dels somriures no se’ns dibuxi als llavis; pràcticament impossible que, en veure-la per primera vegada, no se’ns faci un nus a la gola en contemplar quanta estima cap entre dues mans que a penes es freguen a l’hora de l’adéu, amb una Audrey Hepburn interpretant una de les millors declaracions d’amor de la història del cinema.

http://youtu.be/_2eBWc_icGo

I love you. More than all you know. I love you more than children. More than fields I’ve planted with my hands. I love you more than morning prayers or peace or food to eat. I love you more than sunlight, more than flesh or joy, or one more day. I love you…more than God.