“-Han assassinat Carrero Blanco ”
“-Aquesta bomba m’ha matat a mi també.”
SALVADOR P.A.
És la nostra una Era de règims totalitaris disfressats de democràcies (homologades). Aquí i ara, hi ha qui tenim clar que estem sotmesos a un d’ells. Podem discrepar. Estarem però d’acord que fa 46 anys, no hi havia cap disfressa: un règim tirànic i assassí era qui donava l’ ”ordeno i mando” a Catalunya. Era la primera meitat dels anys setanta. Aquells darrers anys de vida del tirà Franco van veure com la conflictivitat social s’elevava a termes insospitats. El Règim no es va quedar assegudet mirant-s’ho: va reprimir-la amb presos polítics (igual que ara) i amb desenes d’estudiants i treballadors morts. En aquell país i aquell temps, quasi tothom vivia agenollat, però uns pocs van gosar viure sense por. I alguns ho van pagar amb el bé més preuat.
“el Garrote Vil”. Segons Wikipedia España: màquina utilitzada per a aplicar la pena de mort. Consistia en un collar de ferro atravessat per un cargol llarg acabat en una bola que, en girar, matava la víctima en trencar-li el coll. Que la mort fos instantània o una llarga agonia depenia: de la força física del botxí i de la resistència del coll del condemnat.
El 25 de setembre de 1973, la Polícia prepara un parany per a detenir un jove activista. L’esperen al bar Funicular, on s’ha de reunir amb un company. Quan entra, s’hi llencen a sobre. Salvador, el jove, intenta fugir, però l’atrapen. Baralla, cops, estira i arronsa. Entren a un portal, al número 70 del carrer Girona, cantonada Consell de Cent. Allà dins, pluja de trets. Un policia mor. En Salvador és greument apallissat i ferit de bala. Algú ha de pagar. Ull per ull.
Cinc anys abans, el jove de 22 anys Enrique Ruano cau des de un setè pis i mor a Madrid. Tres dies abans, la policia l’havia detingut per repartir propaganda del Sindicat Comisiones Obreras. Segons la versió oficial, mentre els agents el portaven a fer un escorcoll, es va llençar per la finestra. Un altre jove a Barcelona, de nom Salvador, en conèixer la notícia es planteja: “puc callar, baixar el cap i no mirar. O puc dir ja n’hi ha prou”. I no és l’únic…
A en Salvador no li van deixar complir els 26 anys. La seva tràgica història és una ferida oberta que encara ens sagna. Trenta anys després d’aquells fets, el productor Jaume Roures, el director Manuel Huerga i un inspirat grup d’actors joves, amb el brillant Daniel Brühl al capdavant van fer un film important, rellevant, trascendent… I és que eren dipositaris d’una terrible càrrega emocional que avui encara plora. Bella i commovedora Peli. En Salvador se la mereixia.
2 Comments
Una història per mantenir ben viva en el record. Que no ens falli la memòria…
Aquesta pel·lícula es va quedar gravada per sempre en la meva memòria i torna cada vegada que parlem de la dictadura… Com diu sílvia, perquè no ens falli la memòria…