Stanislaw Lem. Solaris
N Lem

 

Fantàstic, un pretext com qualsevol altre per fer una nova relectura. Som-hi amb la que serà la quarta. Solaris és l’obra més popular de Stanislaw Lem. Adaptada en dues ocasions a la pantalla gran, i amb la qual es va començar a fer conegut fora de casa seva. A les Biblioteques de Barcelona el trobareu fàcilment. Hi ha un total de 28 exemplars de 9 edicions diferents (una d’elles la traducció en català d’Ágata Siewierska). També el trobareu programat en els clubs de lectura. Considerat un títol imprescindible de la ciència-ficció, apareix invariablement en repertoris sobre els millors títols d’aquest gènere i també en altres seleccions generals. Es deia de Lem que agradava als científics. Els seus llibres tenien el discurs cientista polit i treballat. Però pot mantenir-se això en el temps, pensant que per definició la ciència es revisa constantment i que els seus paradigmes canvien?
 

 
És comú sentir de Solaris que és una obra densa i complexa. Reconeguem, però, que aquest no és un títol críptic de l’autor. Hi ha una pista amb aparença de broma però que amaga bona part de veritat. “Com es volen comunicar amb l’oceà quan ni tan sols arriben a entendre’s entre vostès?” (p. 31).

La comunicació i el (l’auto)coneixement són temes de Solaris. El planeta està cobert pràcticament en la seva totalitat per un oceà d’alguna manera “orgànic” responsable d’estabilitzar una òrbita que només podria ser inestable en la seva absència. Enmig d’aquest oceà tres investigadors habiten una estació destinada a una dotzena d’ocupants. Kelvin és enviat per participar en una recerca poc fructífera en dècades i que perd suport i recursos. Les primeres 60 pàgines són una immersió sense treva en una atmosfera de tensió i misteri. Gibarian ha mort en estranyes circumstàncies. Kelvin no és rebut per ningú, i quan aconsegueix parlar amb Snaut, aquest no només no aconsegueix aclarir-li res, sinó que el neguiteja fins a l’exasperació. Aquest comença prevenint-lo en cas de veure a algú que no sigui ell ni Sartorius, però s’interromp per dir-li finalment que no faci res.

Se sospita que l’oceà de Solaris llegeix en la ment dels humans visitants. Kelvin rep la seva visita. Es tracta de Harey. Aquesta és una còpia perfecta de l’antiga xicota d’en Kelvin. Fins i tot té la marca de la injecció amb la qual es va prendre la vida. Kelvin sap que no pot ser real. La convenç per pujar a una nau que fa enlairar cap a l’òrbita de Solaris. Però Snaut ja l’adverteix que una altra Harey tornarà l’endemà. I així passa. I Kelvin decideix conviure amb aquesta nova còpia de Harey fins a decidir què fer. A partir d’aquí la intriga afluixa però es manté a un nivell. Aquesta part de la història fa de Solaris també una història d’amor. Kelvin se sent culpable de no haver sabut preveure les intencions de la veritable Harey. És també la trama del llibre on Lem exposa la seva visió més solipsista. “En un cert sentit subjectiu són humans. Ignoren per complet d’on venen” apunta Snaut (p 90). La Harey còpia és una analogia a la impossibilitat de coneixement. No sap explicar perquè no dorm. Es pregunta si en la seva ment hi ha la de l’oceà. Això l’angoixa. També l’actitud de Kelvin, que no pot ser natural envers un ésser que sap que no és real. Tem que passi alguna cosa que no rutlla entre ells, i prova també de posar fi a amb la seva vida malgrat ser indestructible. Kelvin pren això com a mostra de raonament, i intenta aturar els plans dels dos investigadors, que creuen tenir la manera de posar fi a l’aparició d’aquestes còpies.

Però pot ser la reacció de la Harey còpia, diferent a la comentada si les còpies són “com nosaltres les recordem, com estan gravades a la nostra memòria”? (p. 90). Snaut menysté els seus arguments de Kelvin, que passa hores a la biblioteca de l’estació consultant tota la bibliografia existent d’investigadors, filòsofs i exploradors. Lem fa una llarga argumentació sobre les cerques de Kelvin, que conformen una mena de trama, una mena d’història de la ciència de Solaris, i que mostra el recorregut del personatge pel racionalisme, l’escepticisme i la creença metafísica en el seu enfrontament amb el desconegut. Kelvin és el personatge més mal parat de la història. Ferma i sencera que arriba per intentar contactar amb l’oceà de Solaris, passa a ser un personatge desolat per un record que, literalment, es materialitza.

A la vegada que faig aquesta relectura de Solaris llegeixo una entrevista a un investigador de la memòria. Podria tractar-se d’una revisió de paradigmes que posarien a prova elements d’aquesta novel·la. L’investigador en qüestió, Fabricio Ballarani, defensa que en cada vegada que recordem tenim una oportunitat de modificar el nostre record. Em dic que això dificultaria encara més la comunicació amb l’oceà de Solaris. Per contra, se m’acut que podria ser una alternativa per a Kevin, que potser evitaria la repetició del pèssim record que l’angoixa. Ballarani també afirma que “el benestar de les persones està en la bona interpretació de la seva memòria“, i això en dona un altre punt de vista per pensar sobre Solaris. La conclusió és aquesta història de Lem perdurarà molt de temps perquè està exposada d’una forma original i amb un gust exquisit. Vaja, que m’esperona a fer una nova relectura. Fantàstic.