M’agraden els llibres d’experiències, tot i que poden ser repetitius. Una persona t’explica les seves vivències sobre un tema concret. Llegit un, llegit tots. Però no sempre és així. Cadascú viu les coses a la seva manera i en les diferències hi resideix l’encant. Si són llibres sobre gastronomia encara més: què és el més estrany que t’has dut a la boca, a on, quins són els teus gustos…
L’últim que ha passat per les meves mans és Sound Bites: comerse el mundo de gira con Franz Ferdinand, una recopilació de les columnes que escrivia el líder del grup, Alex Kapranos, per al diari The Guardian.
Un parell de detalls m’han cridat l’atenció: la fina prosa de Kapranos i que el cantant hagués estat cuiner. És comprensible, llavors, el seu sentiment gastrònom, que no és vençut per pors o prejudicis culturals envers el menjar. Aquesta postura fa que sigui molt interessant el contrast amb la resta de membres del grup que refusen tastar segons quines coses i si ho fan, poder les acabaran escopint (com el pop a Donosti).
L’autor comença el llibre amb una columna on relata el seu primer experiment d’exploració gastronòmica a la infància, passa per explicar una de les seves primeres experiències en el món professional (amb molts ganivets a l’estil Bourdain) i des d’aquest punt comença la gira per tot el món on ens recomana plats, mercats, restaurants i ens comenta també els diferents costums gastronòmics.
Al meu entendre, és un llibre molt entretingut i divertit. Jutgeu vosaltres mateixos:
“No voy a comer carne en un mes. No después del último plato: criadillas. La perla montañesa: testículos de toro. Antes de que lleguen, trato de imaginarme qué aspecto tendrán. Me imagino que serán por lo menos del tamaño de un limón. Me sorprende ver que no son mucho más grandes que los míos. Preguntamos al camarero si a él le gustan. Suelta una risita. -No-. Pincho uno con el tenedor. Un líquido transparente sale de los agujeritos, dejando un pestazo a lefa. Corto un trozo. Me lo meto en la boca. Lo mastico. Sabe igual que una bolsa de peniques verdes. No está bueno. Una ex novia mía se quejó en una ocasión del sabor que le quedaba después del sexo oral: decía que era como haber estado masticando una bolsa de peniques verdes, oxidados. Al sentir en la lengua ese peculiar regusto metálico se me aparece su cara, torcida por una mueca de asco, diciendo: -¿A qué tenía razón?-. Bien está que todo lo que camina vaya a parar al asador, pero eso no significa que te tengas que comer sus pelotas”.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=O0PZchpWpy0[/youtube]
2 Comments
Doncs a mi els Franz Ferdinand són un grup que no em mata, però si el fragment que has posat reflecteix el to del llibre, em sembla que l’acabaré agafant ja que és molt divertit. Ara, posats a fer frases em quedo amb Arguiñano: “todo lo que nada, corre o vuela a la cazuela”
Efectivament Sr. Kane, no cal ser fan dels Franz Ferdinand perquè li agradi aquest llibre. No té res de musical, a part de la curiositat que el cantant del grup fos cuiner. El to és aquest, relaxat, divertit i brutalment sincer. Recomanable per a qualsevol gastròpata de pro! ;P