(Activitats en el marc de l’exposició Stanley Kubrick al CCCB)

Hi ha pocs directors amb una visió artística tan personal com la de Stanley Kubrick. L’adjectiu “meticulós” agafa una nova dimensió quan parlem del cineasta britànic. En quaranta-tres anys de carrera va fer únicament tretze pel·lícules i en aquest article recollim algunes de les curiositats i anècdotes més sorprenents que fan referència a la seva filmografia.
 

Atraco perfecto (1956) Jack Palance i Victor Mature van estar a punt d’aconseguir el paper principal, que finalment va caure en les mans d’Sterling Hayden. Es comenta que Kirk Douglas va quedar tan impressionat quan va veure aquesta pel·lícula que va proposar a Kubrick dirigir el seu següent projecte, Senderos de gloria.
 

 
A una escena de Senderos de gloria (1957) un grup de soldats estan menjant ànec rostit. Kubrick va repetir l’escena un total de seixanta-vuit vegades fins que finalment es va donar per satisfet. Cada nova presa implicava portar un nou plat.

A la mateixa pel·lícula hi ha una altra anècdota relacionada amb la repetició de preses. Segons Kirk Douglas, protagonista del film, Kubrick va repetir fins a disset vegades una escena en què participava el veterà actor Adolphe Menjou. Al final de la dissetena vegada, Menjou va decidir que ja n’havia tingut prou i va dir que ja era hora de dinar. Kubrick va demanar de repetir una vegada més i Menjou va perdre els nervis. Davant de tothom, l’actor li va dir de tot al director anglès mentre aquest assentia en silenci. Quan Menjou va haver acabat, Kubrick va dir simplement: “Molt bé, anem a provar-ho una altra vegada”. Menjou va continuar endavant sense dir res més.

A Senderos de gloria l’espectador només escolta una sola veu femenina. Una jove alemanya de la qual no es menciona el nom canta una cançó davant d’una tropa de soldats cap al final de la pel·lícula. La noia és Christiane Harlan, qui seria l’esposa de Kubrick fins a la seva mort el 1999.
 

 
Espartaco (1960): Mentre rodaven l’escena de la crucifixió dels esclaus, Kubrick va enviar el seu ajudant de direcció Marshall Green a donar instruccions a l’extra que estava a la creu número vint. Green va mirar una mica malament Kubrick i va pujar per la muntanyeta en direcció a la creu. En arribar va donar la impressió de tenir una petita conversa amb l’extra i va tornar cap on estava Kubrick. “És un ninot”, va dir Green. Kubrick, sense prestar atenció, va dir-li: “Molt bé, doncs posa-li uns cables i fes que es bellugui”.
 

 
Lolita (1962): El paper de Humbert Humbert, interpretat per Peter Sellers, havia de ser en principi per Errol Flynn però l’actor va morir poc abans que es concretés la seva participació. També es va oferir el paper a Cary Grant, que va refusar l’oferiment tot indignat. Altres actors que en algun moment de la producció es van considerar pel paper: Marlon Brando, Rex Harrison i Peter Ustinov.

La banda sonora original havia d’anar a càrrec de Bernard Herrmann, però el compositor va declinar quan Kubrick va insistir a incloure una cançó d’en Bob Harris.
 

 
Per la seva participació a Dr Strangelove (1964), l’actor britànic Peter Sellers -que interpretava tres papers diferents- va rebre l’astronòmica xifra d’un milió d’euros, que era una mica més de la meitat del pressupost total del film.

Encara que sembli difícil de creure, George C. Scott no veia gaire clar el to de comèdia esbojarrada de la pel·lícula. Kubrick li va fer creure que les tomes més absurdes eren només per anar escalfant motors i que les que es rodaven després -més serioses- eren les que finalment s’utilitzarien al film. Les tomes d’escalfament van acabar sent les definitives, com Scott va poder comprovar a l’estrena de la pel·lícula. Va jurar que mai més treballaria amb Kubrick.
 

 
Per a treballar en la música de 2001: una odisea en el espacio (1968) Kubrick havia pensat inicialment en Alex North, qui ja havia compost la banda sonora d’Espartaco. Malgrat que North va escriure quaranta minuts amb material original per al “score” de la pel·lícula, Kubrick va decidir no utilitzar ni un minut. North no ho va saber fins que va anar al cinema a veure la pel·lícula.
 

 
A una de les escenes més impactants de La naranja mecánica (1971) veiem com Alex i els seus amics envaeixen el domicili d’un escriptor mentre l’Alex comença a cantar Singin’ in the rain a la vegada que colpegen brutalment l’escriptor i la seva dona. La cançó no apareixia al guió original i va ser Malcolm MacDowell a qui se li va acudir incloure-la poc abans de rodar l’escena. Kubrick va pensar que era una excel·lent idea i va comprar els drets de la cançó. Anys després, a una entrega de premis, MacDowell va coincidir amb Gene Kelly -el cantant original de Singin’ in the rain– i pel que sembla va quedar tan disgustat amb la utilització de la cançó a la pel·lícula que va marxar sense donar-li la mà.

 

 
L’escena final del duel a Barry Lyndon (1975) es va editar durant -atenció- quaranta-dos dies, mentre Kubrick intentava trobar la peça de música dels segles XVII i XVIII que anés bé amb la seqüència.
 

 
El resplandor (1980): es comenta que, amb la intenció de posar a l’actriu en l’estat emocional que ell considerava oportú per a la pel·lícula, Kubrick va aillar Shelley Duvall de la resta de l’equip. La famosa escena en què Duvall ataca Nicholson amb un bat de beisbol es va repetir un total de cent vint-i-set vegades.
 

La chaqueta metálica (1987): Arnold Schwarzenegger va estar a punt de participar en la pel·lícula, però finalment es va decidir per un paper amb més protagonisme a Perseguido. Altres actors que van estar en les darreres fases del càsting: Denzel Washington, Val Kilmer, Bruce Willis, Anthony Michael Hall…
 

 
Noranta-set. Aquest és el nombre de vegades que Tom Cruise -sense protestar- va haver de repetir una escena en què obria una porta a Eyes wide shut (1999).