Buchaca, Marta. Plastilina
Barcelona : Edicions 62, 2008
En Marc, en Pau i l’Arnau han fet una cosa mal feta, una cosa terrible, possiblement un crim. Un crim cruel. Així comença l’obra de Marta Buchaca (Barcelona, 1979) Plastilina, que li va suposar el XXXV Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi 2007.
És la història de tres amics de 17 i 18 anys de classe mitjana-alta, que una nit de festa cometen un crim abominable disfrutant del dolor de la persona maltractada amb la intenció de filmar-lo i que tothom ho vegi per Internet. Com es pot justificar un acte així?
El text està inspirat en el crim que van cometre tres adolescents barcelonins al 2005, maltractant i cremant viva en un caixer automàtic a una indigent. L’autora buscant per Internet es va trobar que gravar barbaritats amb el mòbil per exhibir-les era habitual i no casos aïllats. “Em vaig posar a escriure perquè necessitava entendre-ho”, diu.
Més enllà del terrible crim, Marta Buchaca també fa una reflexió sobre l’actitud dels pares, sotmesos a gran pressió mediàtica, i el calvari per acceptar que el seu fill pugui cometre un acte tan terrible. “Els pares tenen un fill, projectes per a ell, pensen que el poden modelar com a una plastilina i els surt un ninot dolent”, diu Buchaca.
Marta Buchaca és llicenciada en humanitats i l’any 1999 va rebre una beca per estudiar al Centre d’Études Théâtrales de Louvain-la-Neuve a Bèlgica. S’ha format com a dramaturga en els seminaris de l’Obrador de la Sala Beckett, on el 2007 va estrenar la seva primera obra, L’olor sota la pell (Premi Joaquim Bartrina de Reus 2005). Al 2010 va participar en el Projecte T6 del Teatre Nacional de Catalunya amb l’obra A mi no em diguis amor. Aquest Projecte teatral es dedica a la promoció i estímul de l’escriptura teatral contemporània, apostant per una nova generació d’autors.
A continuació podeu veure un vídeo sobre l’obra Plastilina que es va estrenar a la Sala Beckett del barri de Gràcia de Barcelona al 2009.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=u7l_858ZiKo[/youtube]
4 Comments
Ostres, fa esgarrifar, no?
M’ha agradat molt la reflexió : Tant de bo el dolor pogués esfumar-se amb un “ho sento”
Realment ens pot fer pensar moltes coses al voltant de la condició humana… una bona recomanació Nora Helmer!!
Llegint aquest comentari m’ha vingut al cap una novel·la que vaig llegir fa uns mesos i amb la que crec té punts en comú. Es tracta de Nada, de l’escriptora danesa Janne Teller, una novel·la dura fins arribar a la violència, crítica fins a arribar a fer que el lector es repensi certs valors socials i, sense ser realista és tan possibilista que supera qualsevol ficció. Protagonitzada per un grup d’adolescents, només dir-vos que la seva lectura va estar prohibida a diversos països europeus. Recomano la seva lectura, de debò.
Comparteixo la teva opinió… “Nada” t’enganxa i no pots deixar la seva lectura fins al final…. Ha anat passant el llibre de ma en ma i a tothom li ha impactat…