L’assetjament a l’escola és un tema que, malauradament, s’ha convertit en un greu problema entre els infants i els joves de tot el món. Encara no s’ha trobat una solució, perquè això no passi i deixi d’esdevenir, el que hauria de ser una experiència més de vida, en un malson que afecta per sempre a nivell psicològic i emocional a la persona que ho pateix.
Sobre el tema de l’assetjament s’han publicat molts llibres, ja sigui assaig o novel·la. També alguna pel·lícula s’ha fet denunciant aquest tema. El que vull recomanar ara és aquest còmic:
A silent Voice explica la història d’un assetjament: d’una víctima i el seu assetjador. La història comença quan Shôko Nishimiya arriba a la seva nova classe i es presenta de manera diferent: Porta amb ella una petita llibreta on comunica a la classe que és una persona sorda. Shôya Ishida, un noi que afronta el seu avorriment amb proves de valor, troba en la nova companya un motiu per divertir-se. El que no sap és que Nishimiya, ve d’una altra escola on també va patir assetjament escolar i va haver de marxar per aquest motiu.
A partir d’aquí, les situacions de violència fan que tot sigui impossible i Nishiyima acaba deixant l’escola un altre cop. Però, el que fa aquesta història diferent és que una mica abans que passi això, és Ishida qui pateix la marginació i l’exclusió de la resta de companys de classe. I tot canvia perquè la història ara ens permetrà veure les raons que amagaven la conducta del mateix Ishida i que, irremeiablement, anirà acompanyat de la mà de Nishimiya. Junts, i molt a poc a poc, aprendran que tenen moltes més coses en comú de les que són capaces d’admetre.
L’interessant d’aquest manga és veure una història a dues bandes i des de les dues perspectives: assetjador i víctima. Però, tot té dues cares i a vegades, les coses són una mica més complicades del que es veuen a primera vista.
El guió és molt bo perquè retrata perfectament els sentiments i emocions dels protagonistes: solitud, buit, odi, ràbia… i la història arriba a un final que s’intueix si veus els senyals. D’alguna manera els dos protagonistes aconsegueixen superar el passat, acceptar-se a sí mateixos i el més important, perdonar-se.
També un punt a destacar és el dibuix que és molt expressiu i a vegades amb només la imatge ja pots veure la situació dramàtica del moment. La veritat és que és un còmic que m’ha sorprès molt positivament i que te’l recomano perquè no és la típica història d’assetjament i amaga sorpreses. No és únicament una història de redempció i perdó: Té massa matisos a dins que no es poden resumir aquí. És una història molt i molt complexa pel que fa a la seva profunditat.
Yoshitoki Oima, és l’autora d’aquest còmic i gràcies al treball de la seva mare com a intèrpret de llengua de signes, va inspirar-se per crear aquesta història Koe no Katachi (en el japonès original) que va guanyar l’any 2015 el Premi al Nou Creador dins del Premi Cultural Tezuka Osamu. També va ser nominat l’any 2016 als Premis Eisner.
L’èxit del manga va propiciar la seva adaptació a l’anime dirigida per Naoko Yamada i que també va guanyar l’any 2017 el Tokyo Anime Award com a millor pel·lícula d’animació. En qualsevol cas, és una bona adaptació. Hi ha petits detalls que canvien respecte a la història del manga i potser la fan una mica més light. Tot i això, val la pena veure-la.
Barcelona: Selecta Visión, 2018
A silent voice és una bona història i són d’aquestes que semblen una cosa, però que amaguen una altra. I fa pensar… Et recomano sobretot llegir el manga i si vols després, pots veure l’anime i comparar.
6 Comments
Em sembla una proposta molt interessant. Amb el manga potser és més fàcil arribar al públic adolescent.
Coincideixo amb tu Sílvia i és cert que, a través del còmic, es pot arribar més a aquest tipus de públic. Afortunadament, s’estan publicant molts còmics sobre l’assetjament on autors expliquen la seva experiència personal per poder ajudar a altres joves que es poden trobar en aquesta mateixa situació.
Gràcies pel teu comentari
El bullying és un problema seriós i tota la visibilitat serà benvinguda.
El format manga l’apropa als joves i sí és motiu de reflexió entre ells o només amb un d’ells, també resultarà interessant.
El fet de fer una mirada doble, l’assetjador i l’assetjada, és una molt bona idea.
Una recomanació a tenir en compte.
Gràcies.
Potser ja fa un temps que s’està donant la importància a aquest tema tan greu com és l’assetjament. Abans no es parlava i potser se li posava l’etiqueta “Són coses de nens”. Com dius, hem de donar la benvinguda a la visibilitat d’un tema que afecta molts infants i joves.
Potser el que més em va cridar l’atenció d’aquest manga justament és la doble mirada de les dues parts que comentes perquè no és l’habitual. No pretén justificar el motiu del comportament de l’assetjador, però sí entendre el que amaga a dins seu i que li fa actuar d’aquesta manera. A mi em va sorprendre veure aquesta part, i per això, em va semblar una bona idea recomanar-lo.
Gràcies pel teu comentari
Hola, te molt bona pinta. Per a quina edat està recomanat???
Gràcies 👍
Hola Sagra,
Penso que és un còmic que es pot llegir a partir dels catorze anys. Tot i que els protagonistes són adolescents, la història s’amplia en el temps i permet veure com maduren els personatges durant la seva etapa cap al món adult.
Realment és un bon còmic i segur que t’agrada.
Gràcies pel teu comentari.