Stern, Mike
Who let the cats out?
Clevelans : Heads Up, p. 2006

Si definim el jazz-fusió com la barreja entre jazz, rock i funk, bé podria ser que el guitarrista de jazz-fusió per antonomàsia fos Mike Stern. I és que el de Boston té un estil que recull el millor de tots aquests universos musicals: amb un to de guitarra inconfusible, Stern té la fluïdesa i la complexitat rítmica i melòdica dels millors guitarristes de jazz, i la força i el sentiment dels guitarristes de rock més afamats.

Stern porta des dels finals dels setanta explorant el món del jazz-fusió, i perfeccionant i diversificant la seva obra. Who let the cats out? és un disc que, tot i tenir ja una dècada, representa una de les expressions més acabades i completes de la música d’Stern. I és que aquest disc conté les diverses direccions en les quals Stern s’ha endinsat: el jazz tradicional, però també l’agressivitat del rock, el funk més informal, la música “ètnica”, o la utilització de la veu com a instrument de suport melòdic. I tot això acompanyat d’un equip de músics tot terreny, un petit “qui és qui” de la fusió contemporània.

El disc ens rep amb Tumble home: un ritme molt funk de la guitarra d’Stern obre la peça, suportat per la base de la jove bateria Kim Thompson i el baixista Chris Minh Doky. Una melodia enrevessada, una de les marques de la casa d’Stern, tocada a l’uníson amb el saxofonista Bob Franceschini, deixa pas als solos: el tema canvia, i ara ens presenta una base de swing, sobre la que Stern desplega els seus dots com a guitarrista de jazz, fins al moment en el qual distorsiona el so de la seva guitarra per donar al tema una breu dosi hipervitamínica de rock.

El segon tema, KT, és una dedicatòria d’Stern a Thompson. Un ritme calmat, intimista de funk aportat per Thompson i la baixista Meshell Ndegeocello, en el que s’obre la melodia, tocada per Stern i recolzada per la trompeta en sordina de Roy Hargrove. Els acords del pont de la cançó són un bon exemple del gust amb el qual Stern tracta les harmonies dels seus temes. El solo d’Stern és subtil al començament, però es va distorsionant i augmentant en intensitat a mesura que avança. I aquest avanç porta el tema a uns acords potents de rock, sobre els que Hargrove ofereix un solo melòdic perfecte.

Good question, la tercera peça, compta a l’aparició de dues superestrelles: el baixista camerunès Richard Bona, i el bateria Dave Weckl. La presència de Bona dona al tema un punt ètnic, tot i que l’harmonia central es basa en el tema clàssic de jazz I got rhythm. Bona es llueix amb un solo de baix en scat (la tècnica de cantar amb la veu les notes a mesura que es toquen amb l’instrument).

Language, quart tema, torna a comptar amb la presència de Bona. En aquest cas, el camerunès aporta la seva veu angelical com a reforç a la melodia tocada per Stern. El caràcter melòdic de la composició s’accentua amb el solo del guitarrista, sempre perfecte i fluid, i amb el solo final de Franceschini, ple de gust.

El cinquè tema, We’re With You, és una sentida mostra de suport doble d’Stern: per una banda, al saxofonista Franceschini, qui va perdre la seva dona al mateix 2006; per una altra, a la llegenda del saxo Michael Brecker, qui en aquells moments lluitava contra la leucèmia (i que, dissortadament, va perdre la batalla el 2007). Stern toca una delicada melodia amb guitarra clàssica, sobre uns arranjaments de corda del sintetitzador del teclista Jim Beard. La cançó rep un altre impuls melòdic amb la versàtil harmònica de Gregoire Maret.

Leni Goes Shopping, sisena peça, és una altra dedicatòria, en aquest cas a la dona d’Stern, Leni. El tema està inspirat en el treball del pianista Thelonius Monk, un dels mites del jazz: una melodia enrevessada, lleugerament dissonant, que deixa pas a un swing impecable de Thompson i Doky. Sobre la base, Stern toca un altre solo en la millor tradició del jazz, que deixa pas a un altre solo molt jazzístic del piano de Beard.

Roll with it, setè tema, és un ritme de funk divertit, despreocupat, que destaca per l’aparició del baixista Victor Wooten, considerat un dels millors del món. Stern i Wooten intercanvien notes a la secció dels solos, remarcant l’estil despreocupat de la cançó.

Un altre canvi de registre sorprenent: Texas, la vuitena peça, és un blues polsegós, que ens transporta directament a la frontera mexicana gràcies a la percussió amb tocs llatins de Weckl i a l’harmònica de Maret.

El tema que dóna nom a l’àlbum, Who let the cats out?, comença amb un ritme de funk enèrgic, que es va combinant amb el swing perquè Stern i Hargrove toquin a l’uníson una melodia veloç i complexa. Els solos d’Stern i Hargrove també es desenvolupen sobre una base de swing. Al final de la peça, Stern, amb la seva guitarra distorsionada, i Hargrove intercanvien notes, deixant el tema en una veritable clímax.

All you need ens dóna un respir després de la fogosa intensitat de Who let the cats out?. Una composició molt semblant a Languages, tot i que més relaxada, on torna a aparèixer la sensible veu de Bona i el saxo de Franceschini.

I arribem a l’última composició del disc, Blue runway. Un tema a mig camí entre el funk i la balada, amb una melodia plena de dramatisme sobre una harmonia sensible i alhora amb força. Com a grand finale de l’àlbum, el solo d’Stern és el més rocker de l’obra: unes idees melòdiques subtils van obrint camí a la distorsió, amb uns estiraments de cordes que et faran saltar els ploms. Just a continuació, quan sembla que el tema no pot pujar més en intensitat, el solo de Franceschini llença definitivament la cançó a l’estratosfera.

Deu anys després de la seva publicació, Stern continua sent un músic prolífic, envejat i admirat a parts iguals, i Who let the cats out? una mostra perfecta de la seva amplitud de mires i de la seva mestria musical. Un disc que gaudiran els fans de la fusió, i els nouvinguts a la música de Mike Stern.