La indústria musical té un ampli rang de professionals, cadascú amb una sèrie de tasques definides, totes molt importants per a l’esdevenir de la trajectòria musical d’un artista.
Potser un dels moments àlgids a la vida d’un artista és la gravació d’un disc, moment en què s’immortalitza el seu art en una gravació que quedarà inesborrable per sempre. I per aquesta tasca tan decisiva l’artista necessita un productor musical que condueixi a bon port la seva feina prèvia de creació. Aquesta figura és essencial perquè el projecte musical es converteixi en una realitat. A tal efecte, el productor s’encarrega de tasques fonamentals, com pensar quin equip es farà servir i com configurar-ho per obtenir el so que vol l’autor, gravar, o barrejar les pistes que finalment es converteixen en una cançó, etc. Igualment és la persona encarregada dels arranjaments de música i veu perquè el disc quedi perfecte.
Així doncs, a un bon productor musical se li sobreentén una gran oïda musical, una excel·lent capacitat per prendre decisions, paciència i saber fomentar una bona química de treball, entre d’altres virtuts.
A tot això, se li han de sumar els millors recursos per portar a càrrec la seva labor, és a dir, el millor estudi de gravació possible, un recinte insonoritzat i condicionat acústicament per l’enregistrament, amb un conjunt d’aparells tecnològics que graven i modifiquen el so.
Dins del panorama musical són innumerables els productors musicals coneguts per haver produït els millors discos dels millors artistes, gent amb la qual tothom desitja treballar.
Phil Spector, novaiorquès, és considerat un dels productors més influents dins la història de la música pop. És conegut per la seva tècnica d’orquestració anomenada ‘Wall Of Sound’ (mur de so), consistent en gravar múltiples pistes d’acompanyament, superposant-les fins a crear un so compacte. Va treballar amb els Beach Boys, The Ronettes, o The Ramones entre d’altres.
Mark Ronson, londinenc, guanyador de set premis Grammys, és el responsable de catapultar a l’èxit a en Bruno Mars l’any 2014, de produir el majestuós “Back To Black”, de l’Amy Winehouse, o de recollir l’Oscar a la millor cançó original al costat de Lady Gaga pel tema “Shallow”. També és conegut per haver treballat amb Paul McCartney o Queens of The Stone Age.
George Martin, és conegut com el ‘cinquè beatle’, per haver produït gairebé tota la discografia dels de Liverpool i per ser el primer a fer servir vuit canals de gravació en un estudi. També se’l coneix per haver treballat amb artistes com en Phil Collins o l’Elton John.
Rick Rubin, nomenat el productor més important de l’escena rock dels darrers vint anys per la MTV, és considerat una espècie de ‘gurú’ musical, més que un tècnic.
Va començar cofundant la discogràfica ‘Def Jam’, especialitzada en hip hop, i més endavant va ser l’encarregat de fusionar el rap amb el hard rock, amb el tema “Walk This Way”, d’Aerosmith amb Run DMC.
Ha treballat amb artistes de tota mena, des de Beastie Boys a Johnny Cash, passant per AC/DC, Red Hot Chilli Peppers o Slayer.
Però de la infinitat de productors musicals que existeixen i han existit dins del panorama musical vull dedicar les properes línies a en Steven Frank Albini, conegut per tots com a Steve Albini, cantant, compositor, guitarrista, productor, periodista i sobretot enginyer de gravació, que és com li agrada que se’l denomini.
I perquè sobre l’Steve? Treballa diferent de la resta i es nota en les seves gravacions.
A diferència de la majoria de productors de renom, no accepta ‘royalties’, és a dir, un plus de diners segons el nombre de còpies que es venguin. Pensa que ell només ha de tenir un paper tècnic a l’estudi i deu estar totalment d’acord amb els objectius de l’artista, respectant el fet que els artistes fan el que fan per alguna raó.
A més, rara avis, prefereix no aparèixer nomenat als crèdits de l’àlbum, i si la companyia hi insisteix, vol aparèixer com a enginyer de gravació.
És com un dogma de fe que la seva missió és transferir el so de l’artista intacte al disc, i té clar que, si has de passar una setmana en una habitació amb una banda, has de mantenir una bona relació amb els músics, acomodar-te a ells, sentir empatia i simpatitzar, escoltar i visualitzar les coses des de la seva perspectiva i que com més facis això, més persona equilibrada et tornes, amb la ment més oberta i més generós amb les teves expectatives, a la vegada d’esdevenir un procés d’aprenentatge per a tu mateix; el fet d’enfrontar-te a molts tipus diferents de persones i de música et converteix en una millor persona, més oberta i comporta poder fer-te amic de persones amb les quals mai et creuaries d’una altra manera.
La filosofia a l’hora d’encarar la feina de l’Steve és que, si l’artista ràpidament se n’adona que a l’estudi totes les decisions es prenen encarades al fet que és el seu disc i que està al seu càrrec, amb el temps els hi dona confiança vers el tracte que obtindrà dels músics. En canvi, si ell entrés a l’estudi com si fos un supervisor totpoderós, decidint quins instruments s’han de fer servir en cada moment, o quins arranjaments s’hi afegiran, no només deterioraria la relació amb el client, així com la seva confiança, sinó que estaria robant l’autoria de la música de la banda, i estaria imposant la seva estètica a la música. I ell, com a fan i com a oient, s’esforça molt per mantenir els seus gustos i la seva estètica fora del procés de presa de decisions de l’estudi, fent d’això, una pràctica gairebé obsessiva.
El ‘modus operandi’ de l’Albini és senzill. El primer pas consisteix a tenir una conversa amb la banda sobre la música que els hi agrada i en la qual s’inspiren, i sobre alguns dels seus discos favorits.
L’Steve és del parer que, ja que l’han escollit i han viatjat fins al seu estudi, el mínim és saber què estan buscant, quines són les seves expectatives, aquesta seria la primera part de la feina. És essencial donar-los poder per dictar com volen que es faci el seu disc, saber quin tipus de so general imaginen , i per entendre-ho poden esmentar un altre disc que sigui un arquetip, una referència del que volen gravar, de la mateixa manera que poden posar exemples de la seva música favorita, de la qual creguin que capta bé el so que busquen per a la banda, etc. A partir que s’ha establert aquesta base es torna més fàcil i més còmode per a ells i el que sigui que estiguin buscant, i la funció de l’Albini és fer que succeeixi, sempre amb la capacitat i l’esforç per no dir ‘No’, i per no prejutjar sobre com hauria de sonar alguna cosa. Aquesta part és innegociable amb si mateix.
Ja ha quedat clar que respecte el tracte humà, i a com visualitza la manera com ha d’enfocar els seus clients, l’Steve és singular. A mes, si ens fixem en els seus aspectes específicament tècnics, també ens adonarem que no és un productor a l’ús i que té molt clara la seva forma de treballar per assolir els seus objectius.
A les seves sessions es treballa de manera analògica de principi a fi. L’Steve està absolutament en contra del món digital, i té devoció per crear un so que s’apropi tot el possible a una actuació en viu, tenint fixació per portar la guitarra a nous límits de soroll i distorsió.
És obsessiva la seva atenció a tots els detalls, essent capaç d’incorporar a la gravació fins a trenta micròfons per aconseguir els efectes que desitja, micròfons antics, que són els que creu que brinden una millor qualitat de so.
El segell distintiu del seu so és una interrelació ben equilibrada entre tots els instruments, unes veus que assumeixen el mateix nivell d’intensitat que la música, en comptes de surar per sobre de la barreja, i un escenari estèreo extraordinàriament ampli, on l’oïda dreta escolta alguna cosa diferent de l’esquerra, i un tambor impecable i ple d’eco.
I tota aquesta tasca l’ha efectuat des de l’any 1997 al Electrical Audio, un estudi fundat pel mateix Albini a Chicago, de què és propietari i a què se li coneix com a ‘l‘estudi de primera classe més accessible que existeix’, ja que l’ús de les instal·lacions és lliure i gratuït per a amics de l’Steve, o per a músics que respecti i que vulguin dirigir la seva pròpia sessió de gravació.
Albini estima que ha treballat en la gravació d’uns dos mil discos, des de bandes desconegudes fins a artistes reconeguts de tots els gèneres, i que ha produït àlbums que es consideren clàssics de la música al llarg dels anys, com “In Utero’ de Nirvana, “Surfer Rosa” de Pixies, “Rid Of Me” de PJ Harvey a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, o “Blessed Black Wings” de High On Fire, “Ys” de Joanna Newson o “Attack On Memory” de Cloud Nothings, ja ben entrada la dècada del 2000.
Cal comentar que l’Steve també ha produit el disc “Payola”, de la banda vasca, Berri Txarrak, l’any 2009, o el disc “La Felpa” del duo madrileny Doble Capa, l’any 2019.
Tota aquesta saviesa guanyada amb els anys l’ha compaginat sempre amb els seus projectes musicals, que és on pot experimentar i portar a la pràctica les seves idees.
A ningú estranyarà doncs que les bandes que ha anat liderant l’Steve siguin característiques de sons especials i diferents dels cànons establerts.
Quant a la biografia del productor, Albini era un nen solitari a Missoula, localitat on va néixer l’any 1963 a l’estat de Montana. En els seus anys d’escola secundària va descobrir, llegint la premsa musical, la llavors florent escena punk rock i va començar a buscar i al·lucinar amb discos de Suicide o The Ramones. Així doncs va decidir aprendre a tocar el baix i la guitarra fent temps mentre es recuperava d’un accident de motocicleta. L’any 1980 es va mudar a Evanston, prop de Chicago, per estudiar periodisme i art, i de seguida es va submergir a l’escena punk de la ciutat fent-se fan de Naked Raygun.
L’any 1982, després d’haver tocat breument en una formació, va decidir formar un grup per compte propi, i amb una gravadora de quatre pistes que va intercanviar per una caixa de cerveses va passar les seves vacances de primavera a la seva habitació, gravant un E.P. de sis cançons on cantava i tocava totes les parts de guitarra i baix, juntament amb la caixa de ritmes Roland TR-606 que havia comprat un temps enrere.
Va titular l’E.P. “Lungs”, va atribuir el material al nom del grup Big Black, i un segell local de Chicago el va treure a finals de 1982. El proper pas era tocar en viu i per això l’Steve va convèncer en Jeff Pezzati i en Santiago Durango, de Naked Raygun a unir-se a ell i amb aquesta formació van gravar l’any 1983 el E.P. titulat “Bulldozer”, en un estudi de gravació de 24 pistes. El resultat va ser la manifestació real del so contundent característic de Big Black.
La formació es dedicava a fer un post-punk visceral. Estaven disposats a arribar lluny i confrontar creativament la seva audiència, creant una dissonància innovadora amb unes guitarres absolutament tallants amb l’afegit de la caixa de ritmes, formant un so desafiant i orgànic, que va cridar l’atenció de la premsa musical independent mentre ja treballaven en el tercer E.P. de la banda, “Racer-x”. Aquest dics va sortir l’any 1984, combinat amb un augment de les gires, fins que a finals d’any, en Santiago decidia abandonar Naked Raygun per apostar només per Big Black, a la vegada que en Jeff, feia l’aposta inversa i era substituït pel baixista Dave Riley. Van començar a gravar el seu primer àlbum de llarga durada, “Atomizer”, que va veure la llum l’any 1985, pujant la ferocitat musical i la lírica, creant un artefacte implacable de sons de guitarra i violència musical que va convertir el treball en un artefacte polaritzador que es va convertir en un èxit clandestí.
Durant la gravació del E.P. “Headache”, de l’any 1987, va haver-hi tensions a la banda, tant Albini com Durango van trobar difícil treballar amb Riley i en Santiago va decidir tornar als estudis de la facultat. La banda va anunciar la ruptura, gravant un àlbum final, meitat a Londres, meitat al nou estudi de l’Steve i fent una gira de comiat per Europa i E.E.U.U., durant l’estiu de 1987.
L’any 1992 la discogràfica va editar,“Pigpile”, un àlbum en directe de la seva darrera actuació a Londres.
Posteriorment a la separació de Big Black, l’Albini va formar l’any 1987, el trio de noise-rock i rock alternatiu, Rapeman, al costat de Rey Walsham, ex-Scratch Acid, a la bateria i David Wm. Sims, al baix.
Es van separar l’any 1989, per tensions entre dos dels membres de la banda, després d’editar, un E.P., un L.P. i dos senzills de set polzades.
Però la banda clau de la trajectòria de l’Albini com a músic ha estat Shellac; ells mateixos s’han descrit com un trio de rock minimalista, i és el zenit de cada any d’aprenentatge de la vida de l’Steve. A la banda duu a terme tots els seus ideals de vida i musicals. La banda ha triomfat malgrat el seu sever desinterès en els procediments operatius estàndard del negoci de la música, publiquen gravacions amb poca freqüència, fan poc per promocionar-se i no tenen gens d’interès a fer que el seu treball sigui fàcil d’utilitzar.
No realitzen gires molt sovint, i escollen les seves aparicions segons els llocs que els agradaria visitar. Així doncs, cal dir que sembla que els hi agrada Barcelona, d’ençà que van actuar l’any 2006, a l’auditori del Primavera Sound, han tornat cada any al festival barcelonès. Només van fallar a una edició, i per a l’edició de l’any 2022 estan confirmats, com no podia ser d’una altra manera.
Musicalment destaquen per la seva barreja irregular, però rica, de guitarra fracturada amb un so metàl·lic, uns baixos profunds i palpitants i una bateria que serveix tant com a base rítmica com a puntuació melòdica, tot forjat com un procés col·laboratiu, a través d’un assaig.
Des de l’any 1992, Bob Weston al baix i Todd Trainer a la bateria acompanyen l’Steve Albini a la guitarra i veus. Formats a Chicago, han estat qualificats com un grup de noise i math-rock.
Es caracteritzen per tocar estructures llargues, on la signatura musical i la interacció entre els tres músics és vital, deixant un espai gegant per a la improvisació i l’experimentació creativa dins del seu so enginyosament corpulent.
Els primers shows els van oferir a Chicago l’any 1993 i van editar dos E.P.’s de dos i tres temes, amb els quals es van embarcar a una gira per Austràlia, Nova Zelanda i el Japó, d’on es va gravar una actuació en viu que va ser publicada l’any següent, justament després del seu primer llarga durada, possiblement el millor artefacte que ha tret mai l’Steve com a músic, l’al·lucinant “At Action Park”, un disc que l’Steve ha definit com a ‘rock reduït a l’essencial’.
Malgrat passar els dos primers anys de la vida de la formació molt ocupats, els membres van decidir no fer del grup un treball a temps complet, per no prendre decisions musicals basades en necessitats econòmiques. Així doncs, van determinar que sortirien de gira i gravarien quan estiguessin disposats, amb un ritme esporàdic i relaxat.
Sempre s’han singularitzat per trencar cànons. D’aquesta manera van gravar l’any 1997 el disc “The Futurist”, que documentava la música que la banda havia escrit per una companyia de dansa canadenca, i van decidir no donar-li un llançament tradicional. Només van imprimir vuit-centes còpies en vinil i les van regalar a amics que figuren a la portada de l’àlbum. Des de llavors s’ha convertit en un disc buscadíssim, pel qual es paguen grans sumes a les subhastes, tot i que es pot trobar pirata a la xarxa.
Les següents gravacions van ser “Terraform”, l’any 1998 i “1000 Hurts”, l’any 2000.
L’any 2002 la banda va ser convidada a comissionar el festival ATP (All Tomorrow’s Parties), d’Anglaterra, actuant al matí perquè els fans es quedessin a veure les bandes que tocaven a continuació. Després d’això, diversos projectes personals els van tenir ocupats els anys següents, sent l’any 2007 el de l’edició del disc “Excellent Italian Greyhound”, on apareix l’enorme tema “End Of The Radio”.
Fins a l’any 2014 no va haver-hi material nou de la banda. Quan va sortir “Dude Incredible”, van tornar a tocar al festival ATP i van editar l’any 2019 dues sessions que havien gravat en viu al programa de ràdio de la BBC, d’en John Peel, els anys 1994 i 2004. I de moment, és l’últim que sabem de la banda quant a gravacions.
Esperem que a l’Steve, l’autoproclamat filòsof del rock, li quedin molts anys com a músic, tocant la guitarra, sigui amb Shellac o amb algun projecte nou, possiblement en format trio, com ha estat la norma fins ara, i també com a enginyer, i que segueixi gravant els millors discos de rock alternatiu, amb el seu segell de qualitat i generant controvèrsia i adulació com ha anat fent al llarg de la seva carrera.
1 Comment
Quina història més interessant! Gràcies per compartir-la