Al 1950 apareix una obra que serà decisiva pel naixement del teatre de l’absurd. És l’obra “La cantante calva”. Si més no, prèviament cap a 1896 apareix també el precedent d’aquest tipus de teatre: l’obra “ Ubu rey” d’Alfred Jarrey. Surt en un moment que el personatge mira endins, a l’interior de la seva ment. Apareix en un moment on les motivacions no porten als actes, on les intencions es fan només per nimietats i les actituds son infantils o comencen a ser d’una crueltat innecessària.
Les lleis de la dramàtica de la “Poètica” d’Aristòtil es trenquen. Brecht reivindica el caràcter lúdic, ideològic de lluita de classes i reaccionari. El BUIT és el concepte bàsic del teatre de l’absurd. Els personatges son en sí ridículs i els objectius que es proposen també.
Samuel Beckett guanya el Premi Nobel a 1969. Neix a Irlanda però tota la seva obra escrita es feta a França on finalment morirà. Amic de James Joyce, també irlandès. Els personatges de Beckett no van enlloc, esperen inútilment, divaguen constantment tot acompanyat d’uns altres personatges que se’ls miren i grinyolen com les màquines. No hi ha cap voluntat i el destí finalment sembla ser el BUIT, la destrucció. Desprès de Beckett vindrà la performance, el teatre experimental de cap traçat. Els escenaris son minimalistes des d’ençà.
4 Comments
M’agrada molt aquest cicle informatiu que feu al Bibarnabloc. Són articles breus però ben interessants.
Opino el mateix que la Sílvia, són articles curts però molt interessants. Gràcies.
Tot esperant Godot, és tan impressionant…
Tant el teatre com la narrativa o la poesia d’aquest autor absolutamet bilingüe (que es traduïa ell mateix, de forma que és difícil de determinar si l’obra original en molts casos és en francès o bé en anglès) gira al voltant del concepte del buit i de l’absurd, en efecte. Però aquesta reflexió constant, paradoxalment, omple de sentit la vida i l’obra de Beckett.