El 27 de març se celebra el Dia Mundial del Teatre, creat el 1961 per l’Institut Internacional del Teatre (ITI). Es commemora amb la realització de diferents actes arreu del món, i amb l’emissió d’un missatge internacional que l’ITI, encarrega a una personalitat de reconegut prestigi per a que faci les seves reflexions al voltant del teatre i la cultura.
El primer dels missatges va ser fet per Jean Cocteau l’any 1962 i enguany l’autora del Manifest del Dia Mundial del Teatre és Samiha Ayoub, actriu egípcia reconeguda per la seva contribució a les arts teatrals a Egipte i exponent de la visibilitat de les dones en el món cultural del seu país.
Des d’aquesta època actual on les dones tenen presència en tots els àmbits de les arts escèniques, us proposem un viatge al passat, al bressol de la nostra civilització on la dona en el teatre no podia ni tan sols representar-se a si mateixa dalt d’un escenari. Perquè en el segle V a.C., el segle de Pericles, eren els homes qui darrera de màscares interpretaven tots els papers de l’auca, també els dels personatges femenins teatrals que mai van ser interpretats per dones en els temps en què van ser creats.
Tot i que les tragèdies gregues tenen components mitològics i recau sobre els protagonistes el determinisme dels deus, molts dels personatges femenins han transcendit i en alguns casos han esdevingut estereotips o representants de vicis i/o virtuts.
IFIGÈNIA: l’acceptació del propi sacrifici pel be comú
Filla del rei Agamèmnon i la reina Clitemnestra i germana d’Orestes. És demanada en sacrifici per Artemisa a Agamèmnon com a condició per a que els vaixells del rei puguin navegar fins a Troia. Ifigènia, primer es resisteix a aquest destí cruel però acaba acceptant-lo per lleialtat al pare i pel bé comú. En una altra de les obres d’Eurípides, Ifigènia a Taurida, s’explica la seva trobada amb Orestes, el seu germà, i com per ell també “sacrifica” la seva posició com a sacerdotessa.
Barcelona: Editorial Comanegra: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, setembre del 2020
ELECTRA: la devoció pel pare
Com Ifigènia, Electra també era filla del rei Agamèmnon i la reina Clitemnestra i germana d’Orestes. Desitja la mort de la seva mare a qui acusa de la mort del pare a qui estima i admira per sobre de tot. Animarà al seu germà Orestes perquè sigui ell qui dugui a terme a venjança. Les vicissituds d’Electra es poden seguir en les obres dels tres grans dramaturgs grecs: Èsquil (a Les coèfores), Sòfocles (a Electra) i Eurípides (a Electra i Orestes).
HÈCUBA: la desesperació dels vençuts
Reina de Troia i segona esposa del Rei Príam, després de la caiguda de la ciutat i ja captiva dels vencedors, venja la mort del seu fill Polidor. Eurípides la converteix en un símbol del dolor i del patiment pels seus com a conseqüència de la guerra a Les troianes.
ANTÍGONA: l’oposició a l’autoritat
Desafia les lleis dels homes que creu injustes per poder enterrar el seu germà Polinices tot i saber el destí funest al que es veurà abocada per enfrontar-se a Creont, regent de Tebes.
Èsquil ja pinzella el personatge a Els Set contra Tebes, però és Sòfocles qui converteix la seva història en l’eix central de l’obra teatral
La perdurabilitat del mite ha provocat que sigui un personatge recurrent en el món de la dramatúrgia. Diferents autors, de diferents latituds s’han inspirat en aquest personatge per escriure les seves obres, de vegades fidels al mite, de vegades amb adaptacions lliures.
Sepelio en Tebas: una versión de “Antígona” de Sófocles de Seamus Heaney
Madrid; San Pedro Garza García: Vaso Roto, 2012
El mite d’Antígona s’ha analitzat des de diferents perspectives al llarg del temps: des de la vessant més tradicional i conservadora remarcant la seva defensa de la família, fins a les darreres interpretacions més orientades al feminisme i l’empoderament de la dona. Sigui com sigui, és un dels personatges de la tragèdia grega que més ha transcendit en el temps.
Antígonas: la travesía de un mito universal por la historia de Occidente
Barcelona: Gedisa, 2020
MEDEA: el desig de venjança portat a l’extrem
Medea, esposa de Jasó, no pot suportar que aquest l’abandoni per casar-se de nou amb Creusa, la filla de Creont. Aquesta traïció farà que porti el desig de venjança fins al límit. Mata a Creusa utilitzant els seus coneixements de màgia i poc després comet la barbaritat de matar als seus propis fills.
Medea va ser el motiu pel qual dos grans artistes del segle XX es van trobar. El director de cinema Pier Paolo Pasolini i la cantant Maria Callas (qui ja havia interpretat el paper de Medea a l’òpera de Cherubini) van rodar la pel·lícula l’any 1969.
2 Comments
Una bona proposta amb teatre de fons. La meva favorita és Medea pero aixó és un altre història
Un article ben interessant, i una aportació rica en la seva relació amb el teatre.
Gràcies,