He visto cosas que no creeríais… Naves de combate en llamas en los límites de Orion… Rayos C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser… Como lágrimas en la lluvia… Todos esos instantes se perderán en el tiempo… Es hora de morir. (Roy Batty en Blade Runner)
Ahir vaig anar al llit tarareixant…, no tarairejant…, no, taral·lejant, ara! Les evocadores mariner-fantasmagòriques notes de l’obertura de l’holandès i avui ja em llevo amb el famós i meravellós preludi de Tannhauser donant voltes pel meu cap. Si Wagner només hagués escrit aquests 14:25 minuts ja hauria passat a la història de la música. Estic segur.
Viu a la Muntanya de Venus (no confondre amb el mont de Venus) on passa el temps en braços de la deessa, cantant l’amor voluptuós i carnal. Després d’un somni, s’enyora de l’amor terrenal a la seva pàtria Turingia i li demana a Venus que el deixi tornar, ella li concedeix el desig i comença un complicat embolic amorós entre la seva antiga amada Elisabeth, el seu nou pretendent Wolfram i el propi Tannhäuser, que està una mica trastocat per la seva vida al Venusberg. Fins aquí tot normal, no? El problema és que després d’un tempestuós concurs de cant al castell de Watburg, el nostre trobador ha de sortir per cames cap a Roma a demanar perdó al Papa per haver cantat a l’amor carnal. Lamentablement el perdó no arribarà fins que a Elisabeth i Tannhäuser els hagi unit la mort, aconseguint d’aquesta manera la pau eterna.
Després de repassar aquesta sinopsi de l’obra quasi m’ennuego amb el brètzel, com li va passar al meu no-estimat George Bush. No em va quedar més remei que fer un bon glop de rauchbier, la cervesa fumada típica de la bonica ciutat de Bamberg, lloc on resideixo aquests dies i que és inscrita al patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de 1993.
Amb el vestit altre cop ben planxadet i veien passar els BMW a tota pastilla per la meva esquerra, la meva estimada esposa i jo fem els cinquanta km. que ens separen de la ciutat del festival. Per sort, arribem a temps per no perdre’ns les fanfàrries que avisen del començament dels actes.
No ens hem d’enganyar, aquesta òpera costa. No ajuda una escenografia delirant en què l’acció transcorre en una fàbrica de biogàs on els excrements són convertits en gas. Difícil entrar en el conflicte central de l’argument, en l’enfrontament d’un món hedonista, desenfrenat i carnal i d’altra banda l’ordenat, pur i espiritual. Són els mons representats per dues dones, Venus i Elisabeth que Tannhäuser coneix i es debat entre ells.
Afortunadament, 200 anys després ens queda la seva música, més enllà d’aquest tipus de produccions i del personatge del compositor, debatut i manipulat fins a la sacietat. No és fàcil deslliurar-se de tot el garbuix de prejudicis i malentesos sobre la personalitat de Richard Wagner per a deixar-se atrapar per la seva màgia. Proveu amb aquest cor dels pelegrins del tercer acte de Tannhäuser, a veure si serveix.
-
Després de tornar d’Alemanya, Escamillo va intentar col·locar-se al Venusberg català, però al trobar tancat el Riviera, va perdre l’esperança i segueix treballant a Biblioteques de Barcelona.
-
La seva estimada esposa busca desesperadament brètzels per Barcelona i diu que aquest és el negoci del segle XXI.
-
A Rutger Hauer en el seu paper del replicant Roy Batty a Blade Runner se li en va anar la pinça parlant de la Porta de Tannhäuser, però ara hi ha qui diu que és una passarel·la per a viatjar a velocitats superiors a la de la llum entre diferents sistemes estel·lars.
