Taylor, Kathrine Kressmann. Adreça desconeguda. Barcelona: La Magrana, 2008

Taylor, Kathrine Kressmann. Paradero desconocido. Barcelona: RBA, 2008

Taylor, Kathrine Kressmann. Inconnu à cette adresse. Paris: Autrement, 1999

Entre novembre de 1932 i març de 1934, Max li envia al seu amic Martin 12 cartes des de San Francisco. Martin, des de Munic, li envia a Max 6 cartes . I un dels dos envia una carta final que mai arribarà al seu destinatari.

D’aquesta manera descriu Kathrine Kressmann Taylor la motivació original que la va empènyer a escriure Adreça desconeguda.

Poc temps abans de la guerra, uns amics meus alemanys, cultes, intel·lectuals, amb bon cor, van tornar a Alemanya després de viure als Estats Units. En un període molt curt, van convertir-se en nazis fanàtics. Es negaven a escoltar la més mínima crítica contra Hitler. En una visita que van fer a Califòrnia van trobar-se un antic amic seu pel carrer, un antic amic íntim que era jueu. No hi van voler parlar. Li van girar l’esquena quan ell va voler abraçar-los. Com pot ser que passi una cosa com aquesta?, em vaig preguntar. Què ha fet que canviïn tant, els seus cors? Què els ha fet arribar a demostrar tanta crueltat?”

Publicada originàriament el 1938 a la revista Story, va exhaurir la tirada sencera. A la manera del “passa-ho” actual, els lectors nord-americans feien còpies per enviar als amics. El 1939 es va editar i publicar com a llibre als Estats Unitsi a la Gran Bretanya i ràpidament es va traduir a diverses llengües.

Però amb Hitler devorant Europa, el llibre va desaparèixer, fins que es va reeditar el 1995 per commemorar el 50è aniversari de l’alliberament dels camps de concentració. Un any després va morir Kathrine Kressmann Taylor.

Des de llavors les reedicions en tots els idiomes, les adaptacions teatrals, radiofòniques i cinematogràfiques s’han succeit ininterrumpudament.

A la nota final del llibre, el fill de l’autora explica:

Escrita com una sèrie de cartes entre un jueu nord-americà que viu a San Francisco i el seu antic soci, que ha tornat a Alemanya, la narració posava al descobert el verí del nazisme davant del públic nord-americà

La narració era massa forta per aparèixer amb el nom d’una dona i van assignar a la meva mare el pseudònim literari Kressmann Taylor

Vaig llegir el llibre ja fa uns quants anys sense saber de què anava. L’impacte va ser brutal: per la grandesa del text i perquè l’evolució de la història em va agafar completament desprevinguda. Per això intentaré no fer gaires spoilers i no us explicaré l’argument.

Per què us en feu una idea només citaré un parell de fragments del llibre:

… ara que soc aquí he vist la gent de la meva raça i he sabut les agonies que han hagut de patir, els anys de cada cop menys pa, de cossos cada cop més magres, de la fi de l’esperança… Llavors, just abans de morir, arriba un home i els en deslliura. Estan sota els efectes d’una histèria d’alliberació, gairebé l’idolatren. Però, fos qui fos el salvador, haurien fet el mateix. Déu vulgui que sigui un veritable líder i no pas un àngel negre, aquest home al qual segueixen amb tanta alegria…

… Mai he odiat el jueu individual; a tu sempre t’he apreciat com a amic, però entendràs que et parlo amb tota franquesa si et dic que no t’he estimat per la teva raça, sinó malgrat la teva raça…

La nova versió teatral que Lluís Homar i Eduard Fernández fan d’Adreça desconeguda i que podeu veure fins el 10 de març a La Villarroel de Barcelona, m’ha donat l’excusa perfecta per rellegir-la, i tot i que el factor sorpresa ja no existeix us ben asseguro que he tornat a sentir el mateix desassossec que la primera vegada.

L’adaptació que fan Homar i Fernández és molt respectuosa amb l’original de Kressmann. De forma alternativa van llegint les successives cartes amb una teatralització i escenografia mínima que permet que cap element extern desvii l’atenció del públic d’allò més important: el text. Economia de mitjans al servei d’una història que 75 anys després de ser escrita malauradament conserva una vigència esfereïdora.