Porcupine Tree
Arriving somewhere…
UK : Snapper Music, p. 2006
De totes les perles de la col·lecció de música de la biblioteca El Carmel – Juan Marsé, el Sergi, el seu musictecari (àlies Ziggy Stardust al Bibarnabloc) em va recomanar una en especial: el disc Fear of a blank planet, de la banda Porcupine Tree. De fet, em va recomanar dos: l’altre va ser el disc Insurgentes, un treball en solitari de la ment creativa que s’amaga sota Porcupine Tree, Steven Wilson.
Més tard, i també gràcies al Sergi (o Ziggy?) vaig poder assistir a un concert de Wilson aquí a Barcelona, en el que presentava el seu darrer (i molt brillant) projecte, Hand.Cannot.Erase.
Tot i que sabia que era una banda de culte, mentiria si digués que Porcupine Tree figurava entre les meves audicions habituals. Com a bon fan de la música progressiva (i melòman empedreït), les recomanacions del Sergi van ser d’allò més encertades, i em van permetre endinsar-me a poc a poc en la música d’aquesta banda respectada i admirada arreu del món.
Un respecte i una admiració ben guanyats, donada la trajectòria de la banda. Els seus inicis van estar marcats per la influència de la psicodèlia, la música ambiental i el rock progressiu tipus Pink Floyd. Amb els anys, i sota la direcció de Wilson, Porcupine Tree ha creat un estil propi en el qual les influències de joventut es donen la mà amb la duresa i la dissonància del metal progressiu. En definitiva, un univers propi on les composicions més contundents viuen en harmonia amb les peces més llargues i complexes, amb els passatges sonors evocadors i amb arranjaments quasi orquestrals de sensibilitat pop.
Seguint la millor tradició del rock progressiu, l’aspecte visual és tan important com el sonor (com vaig poder comprovar a l’excel·lent muntatge que Wilson ens va oferir a Barcelona). La col·laboració amb l’artista danès Lasse Hoile ha estat decisiva en aquest aspecte: Hoile ha donat d’un suport visual perfecte a l’obra musical de la banda (i als treballs en solitari de Wilson), a mig camí entre la realitat i el somni, entre la bellesa i l’angoixa.
Donada aquesta barreja entre l’aspecte sonor i visual, vaig pensar que perquè Porcupine Tree tingués un lloc al Bibarnabloc seria bo de comentar aquest DVD musical: Arriving somewhere…
L’obra, la primera gravació audiovisual de la banda, és un DVD doble. Al primer disc trobem la gravació d’un concert que Porcupine Tree va oferir a Chicago, allà per l’any 2005, en la gira de presentació del seu disc Deadwing, editat pel mateix Lasse Hoile. Al segon disc trobem diversos extres, com una actuació al programa de televisió alemanya Rockplast, a més de fotos i vídeos promocionals.
Tot i el temps passat des de la seva publicació Arriving somewhere… continua sent un treball de primera línia, que capta a la banda en un moment de consolidació de la seva reputació, gràcies a la bona acollida que va tindre Deadwing. A més, a les peces trobem l’estil madur de Porcupine Tree, amb aquesta barreja entre accessibilitat pop, psicodèlia “setentera” i contundència metàl·lica. En aquell moment, Porcupine Tree estava format per Steven Wilson (veu i guitarra principal), John Wesley (veu i guitarra), Gavin Harrison (un dels bateristes més reputats del rock dur) i Colin Edwin (baixista), a més del suport addicional de Richard Barbieri als teclats.
Comentaré breument alguns dels, per a mi, temes més representatius del disc principal, el DVD 1.
Després d’una introducció ambiental (Revenant), ens trobem de front amb una guitarra distorsionada i dissonant que obre el primer tema, Open Car. Tot i aquest amenaçador començament, i la duresa del tema (molt pronunciada a l’interludi abans del solo de teclat, on Harrison ataca el doble bombo de la seva bateria) la tornada és força melòdica. Aquesta combinació entre contundència i melodia és marca de la casa i la trobem encara més pronunciada al tercer tema, Blackest Eyes: una forta línia de guitarra obre el tema, per deixar pas a una melodia vocal suau, amb un acompanyament quasi acústic, que sona especialment bé a la tornada quan Wesley dobla la veu de Wilson.
El tercer tema, Lazarus, és una bella cançó pop, basada en una melodia minimalista de piano, una altra mostra de la flexibilitat compositiva de Wilson i de l’amplitud de les seves influències musicals.
Res a veure a Mother and Child Divided, sisè tema, una peça instrumental basada en una línia dissonant, distorsionada i amb accents poc obvis. El teclat de Barbieri afegeix una atmosfera amenaçadora. I tot propulsat per l’energia de la bateria de Harrison, amb els seus redobles i tocs de doble bombo.
El tema del qual el DVD pren el nom, Arriving Somewhere but Not Here (novè tall), és una llarga peça d’uns 13 minuts, en la que trobem els millors elements de la música de Porcupine Tree: efectes ambientals en una introducció que es va obrint lentament; una meravellosa harmonia vocal, sobre uns acords de guitarra acústica; l’energia del rock, en el cos principal de la cançó; i el metal més viu, en la part mitjana de la peça. Una gran cançó, on tot encaixa sense fissures.
Halo, la dotzena peça, una sàtira d’aquells que presumeixen d’haver arribat a la il·luminació per obra i gràcia de la religió, és un tema directe, de ritme sòlid, comandat per una línia de baix addictiva, amb unes grans guitarres finals.
The Sound of Muzak, tretzè tema, és una altra sàtira, o més aviat una crítica oberta a la industria discogràfica. Un altre tema directe, dirigit per uns acords de guitarra irregulars, d’ambient amenaçant, però que es transformen en un acompanyament suau per a una bella melodia vocal. Una de les composicions més celebrades pels fans de Porcupine Tree, amb una tornada memorable:
One of the wonders of the world is going down
It’s going down I know
It’s one of the blunders of the world that no one cares
No one cares enough
I com a gran final de festa, Trains (quinzè tema), un tema fortament acústic amb aire melancòlic. Com a anècdota divertida, el trencament d’una corda de la guitarra de Wilson: el bon humor d’aquest fa que el públic encara s’engresqui més. A destacar també els grans acords orquestrals finals de Barbieri.
Potser el treball d’edició que va fer Hoile no sigui del gust de tothom: canvis sobtats de plans, entre el color i el blanc i negre. També es troba a faltar un major detall de l’acompanyament visual del fons. Tot i aquestes petites pegues, Arriving somewhere… és un gran DVD musical, que captura una banda extraordinària en un moment àlgid de la seva carrera.
Passa’t per la teva biblioteca més propera, i deixa que el teu/va musictecari/a et recomani discos o DVDs musicals. Segur que estaran encantats de compartir bona música amb tu.