Berenice

Racine, Jean
Berenice
Martorell: Adesiara, 2008

Jean Racine (La Ferté-Milon, 1639 – París, 1699) és considerat unànimement un dels dramaturgs més rellevants de la literatura universal. Gràcies a les peces immortals que va compondre, com ara Fedra, Berenice, Britànic o Ifigènia, Racine va aconseguir elevar la tragèdia clàssica francesa al cim de la perfecció i igualar-se en molts aspectes, segons els especialistes, al gran Shakespeare.

Berenice és una obra d’una gran modernitat escènica, fins al punt que el crític George Steiner la compara amb alguna de les peces de Beckett. En rigor, seguint les fèrries normes que imposava el classicisme francès, l’obra és una tragèdia, però sorprenentment no hi trobem cap esdeveniment tràgic ni cap designi fatal inamovible, com passa sovint en el teatre barroc. Per això els entesos solen considerar que Berenice va ser una obra innovadora en la mesura que s’allunya de manera definitiva de l’estètica barroca imperant a l’època.

Els personatges que crea el dramaturg, sotmesos a les decisions irrefutables del destí, són dominats indefectiblement per passions contradictòries, passions que al capdavall els obliguen a prendre algunes decisions vitals que no sempre són fàcils de prendre. A Berenice trobem tres persones, dos homes i una dona, que formen un triangle impossible que acaba esmicolant-se. Tit, Antíoc i la bella Berenice topen una vegada i una altra a través d’un edifici verbal insuperable que allibera finalment la tensió generada al llarg de l’obra. La lluita entre el poder i l’amor fa que l’elecció dels protagonistes es converteixi en un dilema enormement transcendental, però esdevé infructuosa malgrat tots els seus esforços. És ben bé aquesta lluita irresoluble allò que els acosta a nosaltres: són, al capdavall, febles i vacil·lants com tota la humanitat.