Tot allò que comença com a comèdia, acaba com a tragèdia (“Los detectives salvajes”)
*Article escrit per Repo Man i Tyler Durden
Ahir 15 de juliol va fer exactament quinze anys de la desaparició de Roberto Bolaño Ávalos. Ens va deixar una obra rica, variada i extensa -especialment si tenim en compte que va viure només cinquanta anys-, però no crec que sigui cap exageració dir que va marxar massa aviat. Va tenir la mala sort de morir just en el moment en què la seva trajectòria literària es veia recompensada per un notable èxit internacional, però almenys va viure el suficient per a sentir l’estimació d’editors i lectors de tot el món. De ben segur que heu sentit a parlar de les seves dues obres més conegudes –Los detectives salvajes (1998) i 2666 (publicada de manera pòstuma el 2003)-. En aquesta entrada ens centrarem també en la resta de la seva personalíssima obra, una obra que va començar a destacar amb els seus llibres Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce (escrita amb A. G. Porta i de la qual ja vam fer una entrada al Bibarnabloc), La pista de hielo i La literatura nazi en América.
Va ser el primer text que va publicar el seu editor de referència, Jorge Herralde, de l’editorial Anagrama -concretament l’any 1996- i significa l’inici d’una relació professional que poc després es traduiria en estreta amistat -com queda recollit a Para Roberto Bolaño, que més endavant comentem amb més deteniment-.
Aquest llibre marca a més l’inici de la seva segona etapa literària: després d’uns anys cultivant de manera gairebé exclusiva el gènere de la poesia amb un grup de dadaistes (coneguts com els infrarrealistes), Bolaño decideix centrar-se en el terreny de la narrativa. A principis dels 90, Bolaño ja s’havia establert a Catalunya i format una família -el seu fill Lautaro va néixer el 1990- i va preferir un camp literari més profitós econòmicament. El seu amor per la poesia i el seu periple biogràfic dins dels anomenats “infrarrealistes” van marcar la seva obra de manera decisiva i Estrella distante és una de les seves primeres novel·les en què trobem aquests dos aspectes.
El personatge central del llibre és Carlos Wieder, una figura perversa i fascinant que personifica el mal absolut i que, pel que sembla, està inspirada en un personatge real. El llibre menciona personatges que apareixen en altres obres del mateix autor, en aquest cas es fa referència a La literatura nazi en América, creant un diàleg entre ficció i realitat realment aconseguit (influència de Borges) i que fa que el lector es pregunti constantment què hi ha de realitat i què de ficció en les obres de Bolaño. En aquest mateix sentit, cal destacar que l’acció es situa en diferents punts geogràfics que tenen un significat especial en la biografia del seu autor, com són Mèxic, Xile, Barcelona i Blanes (en el memorable tram final).
Estrella distante va ser molt ben rebut per la crítica però no va trobar el seu públic fins després de l’èxit de Los detectives salvajes o 2666. En qualsevol cas estem davant d’un dels millors llibres del seu autor i potser el més recomanable per iniciar-se en la seva obra.
Novel·la tan difícil de descriure com de deixar de llegir. El jove Juan García Madero, poeta, entra en contacte amb els poetes vicerrealistas mexicans, un grup bohemi liderat per Ulises Lima i Arturo Belano (el mateix Roberto Bolaño). Un grup bohemi de poetes contestataris que de vegades semblen uns nens perduts en un DF de bogeria. Ràpidament García Madero deixa els estudis de dret per viure com un poeta i saltar d’una dona a una altra, fins a una fugida final cap al desert. I aquí acaba la primera part, i per saber el que passa després hauríem d’anar a la part final del llibre. Entre les dues parts, el gruix central de llibre, una bogeria de personatges, narradors, llocs i dates. La història explota en múltiples direccions, ja no podem aspirar a controlar-ho o dominar-ho, només podem deixar que la marea se’ns emporti. Aquesta va ser la primera novel·la “excessiva” de Bolaño, i en va acabar una mica tip i va dir que no tornaria a repetir aquest tipus de “novela río”, i ho va complir, però no del tot. Ja recuperat i anys després es va embarcar en un projecte colossal que deixa Los detectives salvajes com una novel·la breu i senzilla, però això és la novel·la següent. Abans de passar-hi un detall de Los detectives salvajes: la part final transcorre al desert de Sonora, entre Mèxic i els Estats Units, després hi tornaré.
Va ser l’últim llibre de poemes que Bolaño va publicar en vida -en concret l’any 2000, dos anys després de l’èxit de “Los detectives salvajes”- i conté, com no podia ser d’una altra manera, certes referències autobiogràfiques. En el llibre, Bolaño parla de quan va conèixer Carolina López, la seva esposa (responsable, per cert, que els seus llibres ja no es publiquin a Anagrama per les raons que exposa en aquesta carta) i del seu antic grup musical -Pancho y los Neochilenos-. Es tracta d’una obra intensa, personal com totes les de Bolaño, autobiogràfica i onírica al mateix temps, i de la qual el seu autor -en general molt autocrític amb la seva obra- va dir això: “Lo más que puedo decir de Tres es que, si me ataran a una silla y me obligaran a leerlo otra vez, la cara no se me caería del todo de vergüenza, que ya es bastante. A veces incluso llego a pensar, llevado por un entusiasmo sin duda irracional, que es uno de mis dos mejores libros.”
Un dels darrers cops que Bolaño va veure el seu editor Jorge Herralde ja li va parlar d’aquest llibre que li estava creixent pràcticament fora del seu control, seria una pentalogia de novel·les que es podrien llegir independentment, les quatre primeres estaven completament enllestides i esperava poder acabar la cinquena. No va poder ser.
Tant Ignacio Echeverría (marmessor de Bolaño) com Jorge Herralde van veure millor no publicar-la com cinc parts separades sinó com un sol volum. És evident que totes aquestes parts formen un tot global i aquesta decisió té sentit. Potser la decisió de Bolaño anava més enfocada a procurar més ingressos pels drets als seus hereus (cinc llibres rendeixen més que un de sol).
L’argument, més o menys.
Un obscur i gens exitós –però cada cop més prestigiós– escriptor alemany és el fil conductor, Benno von Archimboldi. Seguirem les aventures dels seus crítics literaris, veurem la vida d’un professor a Mèxic, un Mèxic on anirà a parar un periodista americà per cobrir un combat de boxa i on sentirà parlar per primer cop dels crims. Mèxic i els crims… La ciutat de Santa Teresa és un retrat fictici de Ciudad Juárez i els crims és el feminicidi que va assotar aquella zona de Mèxic propera a la frontera americana amb les “maquiladoras” (fàbriques) que necessiten mà d’obra i la immigració descontrolada que això provoca. Veurem com les investigacions duen a carrerons sense sortida mentre aniran passant davant nostre els informes de les morts. Sabrem on i quan es troba cada víctima, què duien, en quin estat les troben, que els van fer… És una part dura, la part més salvatge del desert fronterer, tancant el cercle amb Los detectives salvajes i el seu viatge final. I per acabar el fantasma que se’ns ha estat insinuant tot el llibre: La parte de Archimboldi, sabrem qui era, què va viure i com va acabar sent escriptor, i amb ell repassarem la història d’Europa des del període d’entreguerres fins a pràcticament l’actualitat, i com està lligat amb els crims de Santa Teresa. I Bolaño no va passar d’aquí, no va poder.
S’acaben els adjectius per parlar d’aquest llibre enorme, un llibre total del millor Bolaño, aquell que només et permet deixar-te endur per la marea.
Bolaño va morir en el seu millor moment professional, quan al prestigi a nivell crític s’hi començava a afegir un cert èxit de vendes (res a veure però amb la bogeria que es va desencadenar anys més tard de la seva mort). Això ha provocat un cas (un més de fet) de necrofília literària aprofitant i publicant qualsevol cosa que hagués quedat al seu ordinador. Coses que estan més o menys acabades i que poden agradar més o menys i que tenen una legitimitat per ser publicades com a mínim dubtosa.
Acabem amb dos textos bolañians una mica diferents.
Roberto Bolaño no només va escriure ficció. Sobretot amb la popularitat que va aconseguir amb els premis a Los detectives salvajes va començar a ser un autor sol·licitat en articles, pròlegs, conferències… El llibre Entre paréntesis és un recull d’assaigs, articles i discursos entre el 1998 i el 2003. Una barreja de textos que ens permetran conèixer qui era i què feia Bolaño quan no feia novel·les.
La seva mort va ser un cop molt dur, tant per la seva creixent legió de fans com, evidentment, pels seus coneguts més íntims. Com el seu personatge Arturo Belano patia del fetge, i finalment va arribar al punt de necessitar un transplantament que no va arribar. En el seu funeral laic celebrat al tanatori de Les Corts de Barcelona el 16 de juliol de 2003 Jorge Herralde va llegir el text que encapçala i dóna títol al llibre. Un petit llibre sobre Bolaño fet per algú que el coneixia molt bé, el seu editor i un dels grans de l’edició a casa nostra com Jorge Anagrama Herralde.
Documentals
Programa TVE Imprescindibles – Roberto Bolaño: el último maldito inclou aparicions de Mario Vargas Llosa, Juan Villoro i també de la senyora de la cafeteria de Blanes on Bolaño anava a esmorzar habitualment.
https://www.youtube.com/watch?v=r2RvO7dcdcg
Documental Bolaño cercano, dirigit per Erik Haasnot, amb intervencions d’Enrique Vila Matas, Carolina López i altres persones que van formar part del cercle íntim de l’autor xilè.
Tràiler del documental La batalla futura, dirigit per Ricardo House Corona i estrenat el 2017
*Article escrit per Repo Man i Tyler Durden
