Todó, Lluís Maria. Carta a un adolescent gai
Barcelona: Columna, 2002.

Amb un llenguatge planer i directe, amb dosis d’humor i sense dramatismes, i partint de la seva pròpia experiència, Todó planteja un seguit de preguntes que més que venir acompanyades per respostes (algunes no la tenen) pretenen que cadascú hi trobi la seva (tant els homosexuals com els heterosexuals).

Intentant no caure en veritats absolutes, donar massa consells, dir quina és la millor solució a l’hora de fer les coses, intentar adoctrinar, posicionar-se sobre “guetos sí – guetos no” o oferir paraules màgiques, Todó es limita anar desmuntant teories malèvoles, a repassar la història i a explicar i plantejar diversos escenaris i situacions possibles que els joves gais puguin considerar difícils d’afrontar.

Lluis Maria Todó
Potser l’èxit radica en això, en fer el què es vulgui en el moment en què es vulgui, sense por a equivocar-se. Res és inamovible, res és per sempre. Consell que es podria fer extensible a tothom en totes les disjuntives de la vida.

En definitiva, estem davant un llibre que anima no només a ser un mateix.  Diferent? Sí, però, qui és igual als altres? Pertanyent a una minoria? També, però a quantes altres en pertanyem? I això vol dir que siguem pitjors?. I una diferència en base a què? Cadascú ha d’escollir a partir de quins trets vols definir-se identitàriament i, segurament, la sexualitat no serà el tret que millor ens defineixi.

No tot és tan fàcil, està clar, i actualment, tot i que la cosa ha millorat, sortir de l’armari pot seguir sent una lluita constant, alerta Todó.  De fet, fa segles que dura. Però existeix una altra lluita: la d’aconseguir que la nostra societat deixi de ser el règim d’heterosexualitat obligatòria que apuntava Adrienne Rich (tant a nivell ideològic com lèxic). I això és cosa de tots. Encara que, en fer-se visible i normalitzar la situació dels gais (fent-se extensiu a tot el col•lectiu LGTB) qui hi té un paper més important és el propi “col•lectiu”. Com recull Todó, es tracta, doncs, de: guanyar el dret a la diferència per guanyar el dret a la indiferència.

I, seguint amb els testimonis personals, us deixem 4 experiències diferents de “sortir de l’armari”, comentats des del punt de vista comunicatiu amb en Sebastià Serrano.

2 Comments

  1. Això que diu el senyor Jordi (el rapat) de que no ens podem definir i que no hi ha heterosexuals, ni homosexuals, ni bisexuals, sino que tots “som sexuals” i que si no afirmem això hi haurà problemes… ho trobo molt intransigent. Que parli per ell mateix, però que no dongui consells absoluts. Jo sé el que m’agrada i el que no, puc perfectament definir-me, i la meva tendència no canviarà d’aquí 5 minuts, com tampoc canviaria la tendència de l’Albert Om (encara que tant el senyor Jordi com jo ens morim de les ganes…).

  2. Suposo que cadascú parla des de la seva experiència personal i la d’en Jordi sembla que va ser complicada (per l’època en què li va tocar viure i el què l van fer). Tot i que estic amb tu en què cadascú és com és i es defineix com vol, segon el què vol i quan vol. Merci per comentar, Peri! I que mai ningú canviï pels altres 🙂

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.