Kiarostami, Abbas. Compañero del viento. Madrid: Ediciones del oriente y del mediterráneo, 2006
Ja sigui a la tardor o a l’estiu, de la barreja de bellesa, sensualitat i reflexió obtindríem un còctel que portaria per nom, sense cap mena de dubte, Compañero del viento.
Això és el que ha aconseguit el cineasta, fotògraf i poeta iranià Abbas Kiarostami (Teheran, 1941) amb els més de dos cents poemes breus que trobem en aquest fabulós poemari.
Si ja a la narrativa d’autors de l’Orient Mitjà es pot identificar una extrema sensibilitat a l’hora d’enfocar i de descriure la seva realitat, a la poesia aquest fet creix exponencialment gràcies al joc de les paraules i de les imatges, que adquireixen la virtut d’envoltar i transportar serenament al lector a un estat gairebé oníric, de levitació.
Aquests petits poemes -coneguts a l’Iran com a josravaní– tenen, a més, donada la seva brevetat, una major capacitat d’arribada i d’impacte al concentrar-se en pocs versos, com si es tractés d’una captació instantània, tal quantitat de símbols, imatges i petits detalls que intensifiquen la càrrega emocional i lírica dels mateixos.
Sense cap mena de mètrica ni de formalismes estilístics, Abbas Kiarostami abraça en aquestes petites peces, entre d’altres temes, la naturalesa i els seus plaers, els paisatges, ja siguin aquests evocatius dels més alts misteris o de la més absoluta normalitat, i la soledat amb un marcat accent transcendental. A tots els temes els impregna de la força de la seva observació, creant així una poesia molt visual i sensual.
La luna
fulgura en las húmedas hojas de boj
un instante tras la lluvia
La noche larga
el día largo
la vida corta
El derrumbarse de la mina de carbón
Cientos de mariposas blancas en vuelo
Com a director de cinema, Abbas Kiarostami és d’aquells directors que van fer una forta aposta per aprofundir en el llenguatge cinematogràfic i en destacar les imatges, els moments. És autor d’una filmografia molt personal on destaquen les pel·lícules A través de los olivos (1994), El sabor de las cerezas (1997) guanyadora de la Palma d’Or del Festival de Cannes i El viento nos llevará (1999).
7 Comments
Que interessant!
He vist totes les seves pel·lícules i em semblen pura poesia.
Ja es veurà si aquests poemes son també “purament cinematogràfics” 🙂
Fa poc he descovert una la pel·lícula “Amanece que no es poco” i m’ha encantat. La recomano a tots aquells que els hi agradin les pel·lícules que a més de fer passar una bona estona et fan reflexionar, que és el que ens cal!!!
Coneixia Kiarostami com a director, no la seva faceta de poeta, tot un home polifacètic, si senyor. Gràcies per la teva ressenya, ha estat per mi tota una gran descoberta.
M´agrada el cinema de Kiarostami, cercaré aquesta obra ja que no coneixia aquesta vessant del cineasta.
Semblen haikus i no ho són, però tenen tota la seva profunditat i la seva capacitat d’evocació: els josravanís de Kiarostami. Com les seves fotografies, igual que les seves pel·lícules: la vida passant, la vida en moviment, la vida detinguda un instant i en un instant captada.
Isidore, els versos que has triat fan ganes de llegir el poemari sencer. Que bonics!