El llibre evoca el mar com a principal company d’un viatge ple d’incerteses i en el qual l’ànima humana es fa apàtrida. Guy de Maupassant (La vida errant) explica aquesta sensació en què el mar és amic i enemic, calmat i capritxós, com bé diu André Suarès (Landes i marines). En tot cas hi ha un element que el fa poderós: les tempestes. Els qui treballen al mar, siguin capitans o mariners, coneixen els moviments del cel i la seva influència sobre la mar. Daphne du Maurier evoca les onades, terribles moviments de l’aigua que fan trontollar la nau més sòlida. Arbres i vergues semblen fils de cotó davant la força del mar.
També hi ha hagut altres infortunis al mar: les guerres. Benito Pérez Galdós (Trafalgar) i Jean Ferga (El mariner Moravice) detallen la mort en el xoc de grans vaixells armats. Hi ha també algun relat optimista amb final una mica tendre, com és el cas de Voltaire (Càndid o l’optimisme). Altres tenen al seu abast els esquifs.
Quan un navega ha de tenir una certa disciplina. Els llibres de literatura del mar narren la coordinació de moviments dels mariners i el tarannà del capità. No tots viatgen en equip; Joshua Slocum (Navegant en solitari al voltant del món) evoca el viatge d’un solitari que, a més a més, ha ajudat a la construcció del vaixell tot explicant la col·locació de taulons de fusta a la quilla.
Anita Conti (Gegants de mars calents) parla dels animals del mar: des de gavines als grans peixos. De peixos hi ha molt a parlar; Josep Pla va dedicar un llibre sencer a la vida del mar –entre altres–, dedicat als pescadors de l’Empordà, i altres escriptors s’han basat en les llegendes i relats que provenen d’aquest món tan desconegut fins i tot per als que hi vivim a tocar, com Álvaro Cunqueiro.
Herman Melville ha passat a la història pels tecnicismes detallats en la seva obra magna: Moby Dick. Tecnicismes que fan de l’argot marítim també un gran desconegut, encara que tots en recordem elements com els nusos mariners. Hi ha una gran diversitat de naus, deixeu-me que us en recordi dues de ben properes: la goleta de tres pals d’igual alçada, veles trinxades (una representació la teniu en el pailebot Santa Eulàlia del port de Barcelona). L’altra és el llaüt menorquí amb dos pals i de mida petita. Ambdues són embarcacions mediterrànies.
Tampoc no hi ha gust de mar sense la figura de les escales i els ports. Pío Baroja (Las inquietudes de Shanti Andía) evoca les cases de pescadors amb roba estesa a prop del moll barrejades amb magatzems i tavernes. Gérard Janichon parla de les escales sorprenents dels mars australs. Diu que una escala no pot durar més de dos o tres dies. Poc temps per a deixar el cor a terra.
La primera vegada que un mariner puja a un vaixell es troba amb unes coordenades noves: tasques, el mar infinit, el mareig de les onades, i alguns prediuen que serà una mica esclau perquè la mar no es pot dominar (Édouard Peisson: L’home de mar).
Hi ha un vaixell que ha passat a la història per la rebel·lió de la tripulació. Una pel·lícula clàssica ens transporta al moment que els mariners, farts del menjar ple de cucs, es rebel·len contra el seu capità (El acorazado Potemkin). Jack London, reconegut escriptor nord-americà, té una extensa obra dedicada a la mar, i molts grans escriptors han posat la mirada alguna vegada sobre el mar en els seus bells textos literaris (Albert Camus, Carmen Martín Gaite, Marcel Proust, Carme Riera, Pablo Neruda, Victor Hugo, Gustave Flaubert, etc.).
Per acabar també vull destacar que l’antologia de literatura marítima inclou poesia. No ens hem d’oblidar de la poesia mítica del retorn a Ítaca de Konstantinos Kavafis, que cantà Lluís Llach. També són ben pròximes les havaneres.
