Vázquez Montalbán, Manuel
El pianista
Madrid: Mondadori, 2005

“Li cadavre exquis boira li vin nouveau“, crida amb ràbia Luis Doria a París, entre exabruptes, en un bram punyent. Doncs, encara que l’hi esperi el futur somiat, ja mai podrà retrocedir a aquell moment màgic que precedeix a les decisions més importants que prenem a la vida, aquelles que marquen el nostre destí. 

Considerada una de les obres insígnia de Manuel Vázquez Montalbán, El Pianista aboca al lector a profundes reflexions ètiques sobre els canvis socials d’Espanya, alhora que tracta sobre el paper de l’artista en la societat contemporània. Publicada l’any 1985 i guanyadora del premi Recalmere, El pianista explica la història d’Albert Rossell, un músic fracassat. 

Sinopsi extreta de Lecturalia:

No era concertista, sinó que tocava en un club: les seves il·lusions s’havien ensorrat a la mateixa velocitat, amb el mateix compàs tràgic que la història d’Espanya. Un dia, al local on treballava va arribar un vell conegut. El pianista no li va dir res: de la mateixa manera que ell portava l’estigma de la derrota en els plecs de la seva existència, el conegut ostentava els signes del vencedor. De totes maneres, el pianista no va poder evitar que la màquina del record es posés en marxa. I d’aquesta manera, durant un lapse màgic, ell va ser memòria i present, exaltació i decadència, vigor i submissió: un fruit esquizofrènic d’una història particularment difícil.

I és que El Pianista és una esplèndida novel·la que dóna mostra de com resisteix al pas del temps l’obra de Manuel Vázquez Montalbán, consolidant-se i destacant entre altres escriptors contemporanis que van ser èxits del moment. Estructurada en tres parts, assistirem als primers 80s a Barcelona, després del triomf socialista, en un passeig fúnebre cap al mar. Després viatjarem a mitjans dels 40s, a les teulades del barri del Raval en plena repressió franquista, i finalment al París de 1936, refugi d’artistes a la recerca d’oportunitats, just abans que s’anunciï l’inici de la Guerra Civil Espanyola. Luis Doria, Alberto Rosell, Teresa i Larsen ens acompanyaran cap enrere en el temps, com ho fa la memòria, en un recorregut agredolç que colpeja la consciència. La primera pel·lícula (1998) de Mario Gas va ser l’adaptació de la novel·la de Vázquez Montalbán.