Austen, Jane
Orgullo y prejuicio
Madrid: Alianza, 2011
Austen, Jane
Orgull i prejudici
Barcelona: Proa, 2003
Feia mesos que Monsieur Loyal m’havia prestat el llibre. Coneixedora dels meus gustos literaris, em va dir:
–Llegeix-t’ho, no te’n penediràs.
Confesso que al principi em feia una mica de mandra llegir un clàssic, però per fi vaig trobar el moment i no puc dir una altra cosa que gràcies, gràcies, gràcies, feia temps que no gaudia tant amb una lectura. Dir que aquesta història m’ha agradat és poc.
El relat gira al voltant del matrimoni Bennet i les seves cinc filles casadores. Els Bennet són el senyor Bennet, un home agradable i excèntric, la senyora Bennet, el principal objectiu de la qual és casar bé a les seves filles, Jane, la filla gran, d’impecables maneres i molt tímida, Elizabeth, una jove intel·ligent i decidida, Kitty i Lidya, totalment esbojarrades i incontrolables i Mary, la més seriosa i insignificant. En mig del camí de les noies Bennet irrompen el senyor Darcy i el senyor Bingley i comença aleshores a desenvolupar-se un seguit de situacions on l’orgull d’uns, els prejudicis d’altres i un conjunt de malentesos fa que les relacions entre ells s’emboliquin. A mesura que avança el relat, els esdeveniments aniran deixant al descobert el veritable caràcter i els veritables sentiments dels personatges; és un llibre sobre les segones oportunitats.
El començament de la lectura pot resultar una mica farragós, la redacció de l’època implica la utilització de frases llargues i vocabulari una mica pompós, però un cop s’agafa el ritme a la història, aquest no decau en cap moment. És un llibre tremendament descriptiu pel que respecta als costums de l’època, de com funcionava la societat i de com d’important eren les aparences i les formes. És una novel·la molt ben ambientada a l’Anglaterra de finals del segle XVIII i ens dibuixa perfectament llocs i espais que esdevenen un bon complement a l’hora de situar els protagonistes en el seu nivell social. És una gran història d’amor en la qual és important ressaltar la capacitat de l’autora a l’hora de descriure l’evolució dels sentiments dels personatges protagonistes.
Wright, Joe. Orgullo y prejuicio. Madrid: Universal, D.L. 2007
La versió cinematogràfica que Joe Wright va filmar al 2005 és una molt bona versió reduïda del famós llibre. Les més de 400 pàgines requereixen més de dues hores si es vol fer una adaptació més fidel, però les presses del cinema obliguen a passar per alt o més ràpidament alguns dels passatges del llibre. Malgrat tot, és una excel·lent pel·lícula i una versió molt fidel que va merèixer nominacions als Òscar, als Globus d’Or i als BAFTA, i el reconeixement de la feina dels actors. Les interpretacions de protagonistes i secundaris són memorables, sobresortint la feina de la Keira Knightley, però és que la pel·lícula en la seva totalitat és rodona, l’ambientació, el ritme narratiu, els jocs de la càmera, els petits detalls, les mirades, una mà que es destensa, una llàgrima que cau, un somriure nerviós, tot un regal per als sentits dels cinèfils de principi a fi i amb un final que fins i tot per incomplet resulta esplèndid. És sens dubte una de les pel·lícules més completes de la història del cinema.
L’escena en què el senyor Darcy despulla per primera vegada els seus sentiment és d’un ritme trepidant. I veure’l sortir de la boira, al final de la pel·lícula, avançant cap a l’Elisabeth a la vegada que s’apropa la escena més resolutiva, uff, és emocionant.
Langton, Simon. Orgullo y prejuicio. Madrid: Mundo Digital, cop. 2004
Pel que fa a la sèrie que va produir la BBC al 1995 només es pot dir una cosa: és una adaptació impecable. Sense presses i durant sis capítols l’acció es desenvolupa amb tot luxe de detalls, reproduint quasi literalment els diàlegs de la novel·la i sense deixar-se cap passatge ni canviar escenaris. Les interpretacions són molt bones, a destacar la interpretació de la Sra. Bennet, perfectament construïda i el Sr. Collins, bastant més odiós que a la versió cinematogràfica del 2005. Jennifer Ehle i Colin Firth, que van interpretar a Lizzi i el Sr. Darcy respectivament, van obtenir molt bones crítiques per la seva feina. Considerada per molts la millor adaptació del clàssic anglès.
L’escena del llac i la trobada entre la Lizzi i el Sr. Darcy a Pemberley crec que es poden considerar les escenes més emocionants, però en canvi, l’escena on es declaren el seu amor i es prometen em va semblar, tot i la força dels diàlegs, una mica freda, en aquest últim cas crec que els sentiments són més evidents a la versió del 2005.
Orgullo y prejuicio no és només una història d’amor, és una obra imprescindible i us la recomano, tal i com diria el senyor Darcy, “ardientemente”.
8 Comments
Després de parlar precisament amb la Maggie, i veure el seu entusiame amb la història, vaig decidir donar-li una segona oportunitat al llibre, i el vaig acabar aquest estiu (feia mesos que l’havia deixat per la meitat). He de dir que segueix sense ser un dels meus llibres preferits, però que al final el ritme de la història millora i fins i tot puc dir que em va agradar.
En una cosa estic totalment d’acord amb la Maggie, l’ambientació de la novel·la és realment bona.
Segons el meu parer, la millor novel·la de Jane Austen i la pel·lícula de Joe Wright la millor adaptació i una “obra mestra” (no sé si sabeu que aquest 2012, director i actors repeteixen en una adaptació d’Anna Karenina que té molt bona pinta: http://www.youtube.com/watch?v=OHuAmSf9N_4). Però, és clar, parla una “fanàtica” de Jane Austen…
Us recomano també la pel·lícula “Conociendo a Jane Austen” (http://aladi.diba.cat/record=b1561711~S171*cat), molt bons actors per traslladar el romanticisme de Jane Austen al segle XXI.
Sí, Jane Austen, lectura indispensable, plaer sublim. Us recomano jo també la sèrie de la BBC, 9 hores (crec) de plaer i llàgrimes tendres, i Colin Firth versus Sr. Darcy… ho borda
M’ha agradat motl el teu comentari, i estic d’acord amb tot el que dius. La novel·la em va sorprendre i agradar molt quan la vaig llegir i em va sobtar la crítica que fa de la societat de l’època.
De la peli i la sèrie, també penso com tu que la peli mostra més clarament els sentiment i el final de la serie quan ell es torna a declarar és molt més freda, però en conjunt m’agrada molt més l’adaptació de la BBC. Ja saps que per mi només hi ha un Sr. Darcy: el Colin Firth!
“És una veritat universalment coneguda que un home solter, en possessió d’una gran fortuna, cal que desitgi tenir muller”.
Farragós? Jo més aviat diria sublim. I des d’aquest primer paràgraf fins a la pàgina 422 de la traducció catalana editada per Proa (sí, Jane Austen es pot llegir en català!) no fem altra cosa que gaudir de la seva exquisida ironia i inimitable enginy.
Quan Harold Bloom ens recomana llegir Austen es pregunta “qui més hi ha després de Shakespeare?” Caram, potser en fa un gran massa, però quan em perdo entre les pàgines d’Emma (aquesta obra no la podem llegir en català, ves per on. Caldrà posar-hi remei ara que anem camí de l’alliberament nacional) o Persuassió (Anne Elliot és el personatge de ficció amb qui més m’identifico, tot i no ser dona, ni haver nascut a Anglaterra a començament del segle XIX) no puc estar més d’acord amb l’erudit nordamericà.
Austen va morir massa jove (41 anys) i va viure massa aviat. És inimaginable què hagués pogut arribar a escriure, amb el seu immens talent, un segle més tard, quan hagués disposat d’una cambra pròpia en comptes d’escriure gairebé d’amagat i sense cap suport excepte el de la seva germana Cassandra i els tímids intents de son pare per trobar editor. També s’ho preguntava Virginia Woolf a The Common Reader, text que acaba amb aquestes paraules: “la més perfecta artista entre les dones, l’escriptora de llibres immortals, va morir just quan començava a sentir confiança en el seu propi èxit”.
Me’n alegro, Meggie, que t’hagi agradat tant aquesta novel·la! Jo la vaig devorar pràcticament.
També he vist la pel·lícula i la sèrie de la BBC, i totes dues m’agraden molt, encara que com la Emi, jo també tinc un únic Mr. Darcy: Colin Firth!
Avui Mr. Darcy estaria d’aniversari. Es compleixen 200 anys de la publicació de la novel·la de Jane Austen.