Edwards, Blake. Desayuno con diamantes. Madrid : Paramount, cop. 2009

Qui no recorda la seqüència inicial de Breakfast at Tiffany’s??...Aquest magistral inici quedarà per sempre en tots aquells que, alguna vegada, us hagueu deixat portar per la màgia d’aquesta pel·lícula.

En un pla seqüència fixe veiem una ciutat que desperta, és Nova York estranyament deserta, un taxi s’apropa sense ser capaç de trencar el silenci que envolta els carrers i s’atura davant l’aparador de la joieria Tiffany’s. A continuació apareix l’estilitzada figura d’una dona vestida amb un little black dress, porta un cafè, ulleres de sol i una mirada delicada que busca acariciar les joies que s’amaguen darrera els vidres.

Així comença una de les pel·lícules més importants i significatives dels anys 60, un títol emblemàtic del 7è art i de la qual aquest 2011 es compleixen 50 anys de la seva estrena. Un aniversari, per altra banda, agredolç per la desaparició el passat mes de desembre del seu director, Blake Edwards.

Pel·lícula de rerefons dramàtic però disfressada i classificada com a comèdia romàntica, està basada en la novel·la de Truman CapoteEsmorzar al Tiffany’s que, com és habitual amb les adaptacions, no va quedar gens satisfet amb el resultat; especialment, amb el happy ending del film, tan comú a la indústria cinematogràfica nord americana.

Amb tot Breakfast at Tiffany’s, té la destacable peculiaritat d’haver-se convertit en un dels títols més atemporals de la història del cinema. Perquè si una cosa es pot destacar d’aquesta  és la seva capacitat de superar la barrera del temps, d’atraure, generació darrera generació, admiradors i fans incondicionals i de convertir la senzillesa, en una icona de l’elegància que encara avui marca tendència.

Existeixen motius, més que justificats, per explicar aquesta modernitat que desprèn el film: la qualitat del llibre original, signat per un novel·lista de la talla de Truman Capote; un director, Blake Edwards, que amb aquest film va iniciar una carrera en la que s’inclouen títols tan memorables com Dies de vi i roses (1962), La pantera rosa (1963) o El guateque (1968), aquestes dues amb Peters Sellers;  una actiu, Audrey Hepburn, aleshores ja famosa gràcies a títols com Vacances a Roma (1953) o Sabrina (1954) i que desplega una actuació magistral, intensa i natural; i un elenc d’actors (George Peppard, Mickey Rourke, Patricia Neal…) que ballen al so de la música d’Henry Mancini, un dels compositors més rellevants de música de cinema.

Com és habitual al voltant de la pel·lícula van sorgir un considerable nombre de anècdotes i comentaris: començant per les paraules del propi autor, que va confessar haver escrit la novel·la pensant en que Marilyn Monroe, la seva amiga i musa, interpretés el paper principal; passant per les llicències de guionista i director, amb la invenció respectivament de dos personatges inexistents originalment a la novel·la: per una banda, la dona que manté al protagonista masculí, George Peppard; per una altra, el Sr. Yunioshi, veí japonès interpretat per Mickey Rooney (amb més o menys encert); o l’aparició de José Luis de Vilallonga, fent d’aristòcrata brasiler i pretendent de la protagonista…Tot un seguit d’anècdotes que no fan sinó alimentar el mite.

Ara que arriben els Premis Oscar, aquesta pel·lícula va estar nominada a cinc candidatures, entre elles la de Millor actriu, Millor guió adaptat, Millor direcció artística i els dos Oscars que finalment va aconseguir: Millor cançó original (memorable Moon River) i Millor banda sonora.

Tots aquests ingredients es barrejant, com el millor còctel, per donar com a resultat una pel·lícula exquisida en forma i contingut, que ha marcat una època i que continuarà deixant la seva empremta.