Bohemio pero abstemio - Ramón Boldú

Bohemio pero abstemio - Ramón BoldúBoldú, Ramón. Bohemio pero abstemio: memorias de un hombre de segunda mano. Bilbao: Astiberri.

Ramon Boldú és un dels pocs artistes que aconsegueix que no avorreixi del tot l’slice of life. Però què és l’slice of life? Amb slice of life (literalment: llesca de vida) s’agrupaven els còmics més o menys autobiogràfics, el seu tema era la vida mateixa, amb les seves vicissituds i reflexions. Estaven a l’extrem oposat del còmic més majoritari, el de superherois fa uns anys i el manga actualment. Això, quan va aparèixer va ser com aire fresc, almenys per a mi que a finals dels 90 només llegia superherois. El problema és que per molt ben narrada que estigui una vida, si aquesta no és interessant avorreix, i amb l’slice of life va començar a passar això. Poc més o menys moltes històries s’assemblaven, i s’allargaven de manera injustificada, com si el fet de narrar “la vida de veritat” eximís les històries de ser interessants.

Boldú amb la seva renovada imatge

Amb Boldú això no passa, bé perquè la seva vida és més interessant bé perquè la sap narrar millor, però és començar un còmic seu i no parar i no donar crèdit. Boldú va treballar durant molts anys a la revista Lib. La revista Lib era molt coneguda en els anys del “destape” i en els ambients liberals que en aquells anys eren pràcticament tots. Tenim doncs els anys de la Transició, tota una ebullició, una revista porno i unes persones (se’m fa estrany dir-ne personatges) que intentaven viure d’acord amb unes idees d’amor lliure que potser ara serien fins i tot excessives. Déu n’hi do el còctel, i si a més qui ho narra no es pren a si mateix seriosament el resultat hauria de ser per trencar-se de riure.

I efectivament, algú que després del seu propi divorci es defineix com un “hombre de segunda mano”, seriós el que es diu seriós… no seria la millor definició.

En aquest còmic assistirem, com el propi Boldú, als problemes que va tenir Lib amb grups d’extrema dreta (cap retrat de la Transició està complet sense els seus nostàlgics violents), el seu divorci i com els seus pares van haver de carregar amb aquesta “vergonya” (eren altres anys, però els pares semblaven d’un altre segle) i com en un entorn com el d’una revista de contactes les seves aventures anaven del surrealisme a una normalitat que per molts seria el súmmum de l’excentricitat.

Exemple: un conegut seu està liat amb la seva secretària, i se’n va amb la família a Cap D’Agde, el càmping nudista més gran d’Europa, i convenç a Boldú perquè els acompanyi fent-se passar pel marit de la secretària i li tiri els trastos a la seva dona per així ell ventilar-se tranquil·lament a la secretària. Un maquiavèl·lic pla en el que res surt com estava previst. També serem testimonis de com un amant de la seva dona (abans de ser ex) intenta matar-lo per treure’l del mig, o coses tan trivials com un canvi d’imatge…

Tampoc és qüestió d’estripar el còmic, una crònica en vinyetes d’uns anys sovint mitificats però interessants, on el futur era tan insegur que tothom s’entregava al present. El còmic ja té els seus anys i recentment ha estat reeditat per Astiberri, que ha seguit amb els altres slice of life de Boldú, Sexo, amor y pistachos i El arte de criar malvas, i espero que no pari. Visions desencantades i amb humor del món en que vivim sempre són benvingudes.

Bohemio pero abstemio - Ramón Boldú
L'artista vist per ell mateix

 

1 Comment

  1. Vaig conèixer en Ramon Boldú als anys 70, quan ell era ben jove i jo una nena. Recordo que tenia la seva casa plena de revistes LIB amb la vinyeta que ell dibuixava setmanalment, a la contraportada. Jo ja era una boja del còmic i em va encantar conèixer-lo.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.